Des de fa quinze anys, a banda dels meus diaris de capçalera, Diari de Girona i La Vanguardia, els diumenges llegeixo El País . Ho faig pel suplement. No tot el que hi surt m’interessa. Entre les seccions que capten la meva atenció setmanalment hi ha un parell de pàgines dedicades a psicologia, alguns apunts de gastronomia i «La zona Fantasma», la columna que hi escriu Javier Marías. Hi escrivia. El passat onze de setembre va morir a Madrid als 71 anys en no poder superar els estralls que la Covid havia produït en el seu delicat aparell respiratori. Estralls afegits als que ell mateix s’havia infligit desprès d’una vida de fumador empedreït.

Aquestes passades vacances, em vaig emportar dos llibres seus a la maleta: Corazón tan blanco i Cuando fui mortal. Estaven tots dos a la meva biblioteca . Me’ls va regalar la meva dona. Ho sé perquè estan dedicats. Quan érem joves ens dedicàvem els llibres. Un costum que amb el pas dels anys hem anat perdent. I amb ell la possibilitat de recordar la data en que els vàrem regalar i llegir.

Vaig començar per Cuando fui mortal i vaig redescobrir que es tracta d’un llibre de contes. Dotze contes a la carta. Ho explica l’autor sense embuts en la introducció . La temàtica o la ubicació li van estar proposats per les revistes o diaris que els hi van publicar en el seu moment. No passa res per treballar per encàrrec, diu en el pròleg.

No tot el que he llegit d’aquest escriptor, adorat per molts i detestat per molts altres, m’ha agradat. La meva connexió amb la seva creativitat literària s’ha sustentat sobretot en els seus articles setmanals. Des d’allà, argumentant amb una independència i llibertat envejables, tocava tot tipus de temes: política, cinema, televisió, llenguatge, esport, família, relacions personals, etc... D’alguna manera, almenys en la seva vessant d’articulista, fou un tot terreny.

Marías fou també, un més a llista d´escriptors, pensadors, opinadors... estigmatitzats pel món independentista. Una llista negra on l’afegien a notables plumífers com Javier Cercas, Sergi Pàmies, Antoni Puigvert, per citar-ne alguns. Des del reduccionisme irredempt i freqüent (o amb nosaltres o contra nosaltres) de tants amics, ex-amics, coneguts i saludat, molts d’aquests intel·lectuals han estat bandejats. Ni aigua, o el que és el mateix, ni llegir-ne una sola ratlla. No fos cas que “veritats inqüestionables i indiscutibles” trontollessin i se’ls esquerdés alguna neurona.

No era català i encara menys selvatà. Per matrimoni va estar vinculat durant anys al Vallès. La seva dona era de Sant Cugat i junts feien estades a l’Empordà. Per això i per altres raons, Javier Marías estimava Catalunya (ho havia explicitat tantes vegades!) malgrat molts catalans ho desconxessin . Els mateixos que l’han bandejat sense haver llegit ni una sola línia de la seva reflexiva, extensa i culta producció literària.

Avui m’he allunyat un xic de la nostra comarca i me n’he anat un xic per les branques.. Disculpeu-me!