«Va ser el moment més trist i a la vegada el més feliç de les nostres vides». Així recorden Anna Sánchez i Llorenç Ramon les sis hores intenses que van tenir per acomiadar-se de la seva filla Núria, que va néixer sense vida.

Quan ja estava a punt de sortir de comptes, amb 38 setmanes i 3 dies, Sánchez va patir una caiguda i es va fracturar alguns ossos. Immediatament, li van fer una ecografia per comprovar si la Núria havia patit danys i el pronòstic va ser el pitjor possible. «Soc infermera i treballo a neonatologia; de seguida ho vaig veure clar: no trobaven el pols de la Núria perquè havia mort».

Tot i que l’autòpsia va descartar que la causa de la mort de la Núria hagués sigut la caiguda de la seva mare, ja que havia deixat de tenir pols des de molt abans, la infermera admet que «mai deixes de tenir aquest sentiment de culpabilitat».

Des que li van confirmar que la Núria no naixeria amb vida, tot va succeir molt ràpidament. «Amb prou feines havia paït el que m’havien dit i ja m’estaven induint el part», recorda Sánchez. Quan la seva parella va arribar a l’hospital, tampoc s’ho podia creure. «L’última notícia que tenia és que l’Anna havia caigut però mai m’hauria imaginat aquest final», admet Ramon.

«Em vaig negar rotundament a anar de part, perquè sabia que no la veuria més, però ara estic molt contenta d’haver-ho fet, per tot el que va venir després», explica, emocionada, Anna Sánchez.

Un cop va haver nascut, els pares van demanar poder estar unes hores amb ella per poder-se’n acomiadar. Els van derivar a una habitació de la planta de maternitat, on van poder tenir més intimitat. «Era necessari poder-la tenir amb braços, ensenyar-li la llum del sol, fer-li alguna fotografia perquè els avis la poguessin conèixer i, en definitiva, poder dir-li adeu». Anna Sánchez afeeix que el record d’aquestes hores és, precisament, el que els ha ajudat a seguir endavant, a més del suport que han rebut de la teràpia que van iniciar poc després de la mort de la Núria i que es va allargar pràcticament un any.

Malgrat que van aprofitar aquesta estona que van tenir al màxim, els hauria agradat poder ser ells que decidissin que ja era hora de separar-se de la seva filla, però no va poder ser així.

«Encara hi ha molta feina per fer i la societat no està prou conscienciada per afrontar-se a la mort»

NATÀLIA ARTIGAS - PSICÒLOGA PERINATAL

Inici de la campanya

Mesos després, Sánchez va entrar en contacte amb diverses associacions de famílies que també estaven vivint el mateix dol. I va ser quan va descobrir que una parella d’Andalusia va començar una campanya de mecenatge per aconseguir un bressol tèrmic. Com a peculiaritat, té un sistema que es refreda a una temperatura ideal per preservar el nadó sense que sigui massa fred pels pares. «Això dona l’oportunitat a les famílies de poder compartir més temps amb el seu nadó i crear moments preciosos, on cada instant compta i són importants pel procés de dol», explica Sánchez.

És per això que juntament amb la seva parella van crear un compte d’Instagram anomenat «Els somnis de la Núria», des d’on també van començar la iniciativa. Sorprenentment, en menys d’una setmana van aconseguir reunir tots els diners necessaris per comprar el primer bressol, que ja han adquirit. «Tenint en compte que hi treballo, el primer bressol el destinem al Trueta, on sé que serà molt ben rebut i farà molt de servei a les famílies que també passin per aquest mal tràngol», explica Sánchez, qui admet que «hi ha gent que pensarà...quina cosa més macabra, però només qui ha passat per això sap com de necessari pot arribar a ser que et regalin aquests moments amb el teu fill». De moment la campanya segueix en marxa per aconseguir més bressols per altres hospitals.

15

Una família dona un bressol per facilitar el dol perinatal a l'hospital Trueta de Girona MARC MARTÍ

Realitat invisibilitzada

«No passa res, ja en tindreu un altre», «encara sort que t’ha passat ara i no quan fos més gran», «és millor no veure el nadó mort, així no és tan dur». Aquestes són algunes de les frases que moltes vegades han de sentir les mares i els pares que han perdut el seu fill en néixer o durant la gestació.

Natàlia Artigas, psicòloga perinatal de l’hospital Trueta i de l’associació Bressols -que acompanya les famílies en els processos de dol-lamenta que «tot i que s’ha progressat molt, encara hi ha molta feina per fer i la societat no està prou conscienciada ni formada per afrontar-se a la mort, perquè bàsicament encara és tabú». Artigas afegeix que en aquests casos encara és pitjor perquè «les famílies que han patit una pèrdua d’aquest tipus se senten soles, ja que no hi ha prou suport ni per part de la gent que els envolta ni de les institucions».

Anna Sánchez explica que, a part de moltes frases inadequades per part de persones del seu entorn, «sovint s’han produït molts silencis incòmodes perquè no sabien què dir-me, quan simplement em podien preguntar com estava». D’altra banda, Llorenç Ramon també ha trobat a faltar més empatia. «Sempre em preguntaven per com estava l’Anna, però jo també he perdut una filla».

Finalment, afegeixen que caldria que es modifiquessin els protocols. «La Núria no consta ni al registre civil ni al llibre de família, és com si no hagués existit i això ha de canviar», critica Sánchez, qui afegeix que «per sort té uns pares que sempre parlen d'ella i, si algun dia tenim un altre fill, serem els primers a dir-li que va tenir una germana gran».