«En la ciència, les noies no poden aspirar a ser allò que no veuen»

Nascuda a Caldes de Malavella el 1974, Susanna Esteba és neuropsicòloga de professió, amb diversos màsters i postgraus en aquesta especialitat i doctorada en Psiquiatria i Psicologia Mèdica. En l’àmbit assistencial ha treballat en diversos hospitals i, actualment, a l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS), al Servei Assistencial en Salut Mental i Discapacitat Intel·lectual També és professora a diverses universitats i investigadora de l’Idibgi, a més de col·laborar amb altres grups.

Des de quan és investigadora principal i en què s’ha especialitzat el grup?

Soc la coordinadora del Grup de trastorns del neurodesenvolupament, és a dir, condició de la persona que produeix dèficits a nivell cerebral durant el seu període de maduració i desenvolupament. En el nostre cas ens centrem especialment en les persones amb discapacitat intel·lectual i de l’espectre de l’autisme. Tots els membres som personal assistencial. Això vol dir que el nostre horari està programat per atendre i poder ajudar a les persones i les seves famílies, però no per dur a terme investigació. És molt complicat combinar-ho, però traiem el temps d’on podem.

Durant molt de temps, a l’Idibgi només hi havia una investigadora principal, i ara en són tres. Com ho valora?

Dels 23 grups, 3 som dones coordinadores postdoctorals i la resta, homes. Ho haig de valorar positivament? Ens hem de felicitar? No. Crec que hi ha molta feinada a fer, i que ens hem de preguntar per què passa això. 

Influeix d’alguna manera que la directora de l’Idibgi sigui una dona?

A priori no hauria d’influenciar en res el sexe biològic de la persona que lidera l’Idibgi si tenim en compte capacitats, aptituds, coneixements i experiència. A partir d’aquí, aspectes com la sensibilitat, la visió integradora i comprensiva, per exemple, crec que depenen més de la personalitat de la persona i de la seva història vital, que no pas del gènere biològic. Com a grup, sentim que ens dona molt suport.

Al llarg de la seva carrera, s’ha trobat amb algun obstacle pel fet de ser dona?

No seria justa si et dic que m’he trobat obstacles com a tal, però sí reticències, dificultats que et valorin o la necessitat de justificar-te des d’un punt de vista professional, és a dir, haver de demostrar constantment que tu pots, igual que pot el teu company de sexe biològic masculí. Determinats aspectes a nivell d’investigació haurien estat més fàcils si jo hagués sigut un home. 

Té fills?

Sí, una noia de setze anys.

Com l’ha afectat la maternitat en l’àmbit professional?

No totes les famílies entenen que per investigar hi has de posar moltes hores personals. Si a tot això li sumes que no et paguen per fer aquesta tasca i que a vegades ets tu el que pagues per publicar, l’equació no sembla quadrar. En el meu cas, la meva filla Ixent, ho porta mamant des de petita. A casa, els diumenges a la tarda es treballa i s’escriu... i ja forma part de la nostra vida i rutina. És cert que fins que va tenir tres anys vaig haver de reduir les tasques vinculades a la investigació i centrar-me només en la part assistencial. Però després he conciliat com he pogut, també gràcies al suport de la meva mare. 

Ha hagut d’escollir en algun moment? 

No he prioritzat la meva carrera professional per sobre d’ella; simplement he dormit menys i he après a tenir temps per tot, organitzant-me millor. Crec que ella està orgullosa de mi i això em fa pensar que no ho he conciliat tan malament. Però és molt important disposar d’un entorn que t’entengui i et faci costat. És un dilema constant en la societat i una balança difícil d’equilibrar. Des de fora et poden qüestionar la productivitat des d’un punt de vista professional. Probablement hi poso moltes hores i dec ser mala mare; però si prioritzo la cura dels fills em puc sentir que em fallo a mi mateixa. Això em sap greu. Cal continuar trencant barreres. 

La majoria de càrrecs directius encara estan encapçalats per homes. Què s’està fent per canviar-ho?

S’estan impulsant Grups de Treball, Comissions, Plans d’Igualtat que permeten implementar mesures que han d’acabar conduint a un canvi institucional i sistèmic. L’objectiu final és acabar amb el baix de gènere en les institucions.  

La manca de referents continua sent un problema?

Sí, sens dubte. Tenim molt clars els referents masculins per la seva repetida presència però molt menys els referents femenins. Tota la vida recordaré quan estudiava a la facultat i vaig anar a una xerrada de la Dra. Carme Junqué que em va marcar. Vaig pensar que volia ser com ella. És important tenir referents amb qui emmirallar-nos. No podem aspirar a ser allò que no veiem.

Per què és necessària la Setmana de la Dona i la Nena en la Ciència?

El que em farà contenta és quan no hàgim de celebrar aquesta setmana. M’agradaria que poguéssim parlar de la Setmana de les Científiques i els Científics. Això voldrà dir que la societat haurà canviat.

De moment, què s’està fent perquè hi hagi canvis? 

Afortunadament, cada vegada hi ha més iniciatives que ajuden a canviar aquesta situació. A nivell més institucional, per exemple des de l’Idibgi s’està treballant des del 2018 amb un Pla d'Igualtat. A nivell científic, per exemple aquest darrer any, la Marató de TV3 ha apostat per la paritat dels investigadors a l’hora de sol·licitar les beques. Però a banda d’aquests aspectes més visibles, penso que s’ha de fer feina cada dia des de les escoles i les famílies; cal ser més curosos amb el llenguatge, per exemple.

Quins estudis voldria destacar del seu grup de recerca?

El grup té diferents línies d’investigació, i cadascuna pivota en algun dels membres que és qui ho lidera. En aquest moment tenim diversos estudis oberts, alguns finançats i altres no. Personalment estic treballant per exemple en un estudi amb persones amb Sindrome de Prader Willi (SPW) i les seves famílies. Es tracta d’una malaltia minoritària i molt complexa. D’altra banda, hem iniciat un projecte sobre dones que no han rebut un diagnòstic adient i han après a camuflar les seves dificultats amb un malestar molt important i sense que ningú les entengués. Vam començar a veure un patró comú en totes elles, i és que són dones de la condició autista. Són dones amb molt patiment intern i ens satisfà molt poder-les ajudar.

Subscriu-te per seguir llegint