Quan migrar és d’heroïnes

Migrar. Aquella paraula llunyana, esquiva, deslleial, sovint pronunciada amb un regust de prepotència, aliena a les heroïcitats de milers de persones anònimes que han hagut (o volgut) de renunciar a tot per l’idil·li d’un somni que massa vegades s’ha esmicolat just després de baixar de l’avió.

SÍMBOL DE REBEL·LIÓ

Rosalie Belemtougri (BF)

Del somni al malson

Rosalie Belemtougri va desembarcar a l’estació de tren de Girona el 4 d’abril de 2003, amb només 27 anys, procedent de Burkina Faso. De fet, no havia volgut fugir de res. Però la seva missió era tan o més important: demostrar el seu valor als que es quedaven. «Al meu país hi estava bé, però vinc d’una cultura molt patriarcal on només podien emigrar els homes i em vaig voler rebel·lar, volia demostrar que una dona també ho podia fer», assegura Belemtougri.

Decidida, va empaquetar tota una vida i va escollir un destí: França. «Estava treballant en una ONG internacional per a l’educació i sensibilització contra el SIDA, vaig aconseguir un visat i em vaig plantar a París, parlava francès i vaig pensar que seria més fàcil», recorda. Però només baixar de l’avió, la fantasia europea va esquarterar-se en mil pedaços. «Caminava eufòrica pels carrers, però de cop vaig començar a observar els immigrants que feien i desfeien carrerons, tots amb cares llargues i amb la mirada clavada a terra», recorda. I allà va ser conscient que «no volia viure així». Després va provar sort a Màlaga. «No parlava l’idioma, sentia que el món no m’escoltava», lamenta. «Estava desesperada però no podia tornar enrere perquè significaria que hauria fracassat», assegura. I el destí la va portar a un mas d’Els Hostalets d’en Bas, on va començar a treballar com a interna. «Plorava cada nit però sabia que l’única manera de sortir-me’n era espavilant-me, així que vaig agafar un diccionari de català-francès, practicava cada matí quan anava a comprar el pa, mirava TV3 i vaig començar a aprendre plats tradicionals catalans», recorda. Després va anar a parar a Banyoles i Salt. «Cada vegada era com tornar a emigrar, era una nova adaptació constant a un estil de vida diferent», confessa. Però no tenia papers. «Feia les feines de la llar a canvi que algú em deixés dormir a casa seva», recorda.

Fins que va decidir canviar el seu destí. «Enlloc de passar el dia al carrer sense saber què fer vaig matricular-me a l’escola d’adults, sabia que m’havia d’integrar com fos perquè del contrari, jo no existia», assegura. Tot i que el gran temor de la seva mare era que la captés una xarxa de prostitució, va vèncer les pors per a demostrar «aquí i allà» que una dona era capaç d’emigrar.

Ara, que ja ha construït una vida i una família a Girona, ajuda a persones que acaben d’arribar des de l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona. «El dol migratori va més enllà de la integració, no desapareix quan aprens l’idioma, sinó que et remou internament cada dia durant tota la vida», assegura, i afegeix que «si no tens capacitat d’adaptació és molt fàcil caure en una depressió». Un sentiment que, assegura, també és compartit amb els fills: «Em diuen: mare, no tornis a Burkina Faso perquè aleshores els nostres fills no tindran avis, com nosaltres», sosté.

VA VENIR A ESTUDIAR

Alejandra Bejarano (Colòmbia)

Espera la convalidació del grau

Alejandra Bejarano (29 anys) va arribar a Girona fa 5 anys procedent de Colòmbia per a finalitzar els seus estudis. Tot i que té una carrera universitària (ha estudiat Treball Social), fa un any i mig que espera l'homologació del seu títol universitari, que «encara s’està convalidant». El temps mitjà d’espera, assegura, és de 2 anys. «A Bogotà era una dona amb titulació universitària, un excel·lent expedient acadèmic i experiència laboral, però aquí no soc ningú, és com si no hagués estudiat res», lamenta. Per a sobreviure, ha de treballar en un supermercat. «Si tens diners o ets una persona important tot és diferent, però per la resta la sensació és la d’un projecte fallit», subratlla.

Amb tot, denuncia el «racisme institucional»: «Al principi estàs il·lusionat perquè estàs complint un somni i això et motiva, però després tot es complica, topes amb totes les traves administratives possibles, duus escrit al front que no tens papers, no pots treballar, i això amb el temps et va calant emocionalment», lamenta. A més, assegura que des de l’Oficina d’Estrangeria l’han convidat a marxar. «Per què no tornes al teu país?», denuncia que li van preguntar. «Jo vull estar aquí», assegura. Però el dol té una altra aresta: «Sents que ja no encaixes allà però tampoc trobes el teu lloc aquí», assegura. 

ANHEL DE LLIBERTAT

Katinka Bakker (Holanda)

Papers en un cap de setmana

Però emigrar, a vegades, també té una altra cara. La d’ànsia d’aventura. La d’anhel de llibertat. Amb aquest pretext, Katinka Bakker va aterrar a l’Estartit l’any 1990 procedent d’Holanda. Treballava en una agència de viatges a Àustria i, en un viatge llampec a Lloret de Mar per a visitar a una amiga que hi havia vingut a treballar a l’estiu, una altra agència de viatges la va fitxar. «Tenia 30 anys, no tenia obligacions a Holanda i vaig pensar, per què no?», recorda. Era la nit i el dia. «Era un altre món, aquí estava a la glòria, tenia sol i llibertat, en canvi a Holanda el cel era més baix, tot era més quadriculat», recorda. En el seu cas, aconseguir els papers va ser cosa d’un cap de setmana. «Va ser una gestió molt senzilla», sosté. I de seguida es va adaptar. «Ràpidament vaig entendre que no podia cuinar-me la carn amb una muntanya de mantega», riu. I el català «també va ser clau»: «La gent va valorar molt que de seguida fes l’esforç d’aprendre català». Ara, amb 62 anys, celebra que «aquí soc feliç». «Diuen que els catalans són tancats però jo els he trobat molt oberts, aquí sempre m’he sentit estimada», celebra.

"Estava desesperada però no podia tornar enrere, significaria que hauria fracassat", sosté Rosalie Belemtougri

La pediatra Stella Mondragón, que també és experta en trauma, treball comunitari i voluntària de la Asociación Sociocultural de Colombianos para la Integración en Girona (Asocolgi), assegura que «per a processar el dol migratori es necessiten eines i suport social i comunitari». Tot i això, alerta que «moltes persones arriben en situacions d’extrema duresa en què silenciar el dol és el més intel·ligent perquè no es poden centrar en el que han deixat enrere sinó en trobar pis i feina» i assegura que «els guetos són per a intentar evitar el dol», quan s’hauria d’integrar «de forma constructiva».

Subscriu-te per seguir llegint