L’altra cara de la gossa del Girona

Són dos quarts de vuit del matí. Una boira espessa de finals de febrer embolcalla els carrers de Girona. La Canya salta a la gàbia de la furgoneta. Comença la seva jornada laboral. Avui toca recórrer 60 quilòmetres fins a Roses, on l’esperen alumnes amb autisme i dificultats en l’aprenentatge de l’escola Jaume Vicens i Vives.

I és que la Canya, més enllà de ser la gossa oficial del Girona FC, també (i sobretot) és un gos d’intervenció que, des que era cadell (ara ja té 5 anys), fa actuacions amb persones amb autisme, diversitat funcional, gent gran que viu en residències i col·lectius en risc d’exclusió social. I des de l’octubre, ho fa amb els colors del club blanc-i-vermell a petició del club i del seu patrocinador, Gosbi. Abans d’entrar al centre educatiu, l’educador social i expert en intervencions assistides amb gossos, Albert Marquès (i soci del club «de tota la vida»), prepara l’entrada. Samarreta oficial del Girona, collar i corretja blanc i vermella. Entren a l’escola, travessen el pati (estratègicament sense d’alumnes, per a evitar que tots s’amunteguin sobre l’animal) i s’acomoden en una aula, a l’espera de l’arribada dels dos primers infants. «Sabíeu que la Canya va a veure els partits de futbol del Girona?» els pregunta Marquès per a crear expectació. Ells no poden evitar esclatar a riure. «I a vegades també juga a pilota amb els jugadors», afegeix. Queden atònits. Aprofitant l’embranzida, Marquès els encarrega una primera missió que els farà créixer l’autoestima: hauran de pentinar a la Canya. «Per què creus que t’olora?», li pregunta a un dels alumnes. «Perquè li agrado?», s’aventura a pronunciar, tímid. Un sentiment que, per ell, encara és nou.

Però encara vol insuflar-los més confiança i els encoratja a posar a prova la seva destresa amb «habilitats» que ha après a fer l’animal (en joc hi ha una bola de pinso), des de seure a donar-los la pota. «El gos és una eina que et permet treballar, en el seu cas, el control de conductes no desitjades», assegura. En aquest sentit, assenyala que «la presència d’un gos genera que els usuaris estiguin més motivats, incrementin el seu nivell d’atenció i estiguin més oberts i receptius a rebre la intervenció», sosté.

Fer somriure als refugiats

A més, també ha servit perquè els refugiats ucraïnesos s’atreveixin a expressar les seves emocions: «Hi ha un nen que no parlava, no interactuava amb ningú, es passava l’hora del pati dormint sol en un racó, però el contacte amb la Canya el va canviar, les mestres el van veure riure per primera vegada des que ha arribat», explica Marquès.

Però no a tots els nens els agraden els gossos. I aquesta també és una altra de les potes de la sessió: aprendre a gestionar la por. Algun infant, només de veure l’animal, ha corregut a amagar-se darrere la cadira. Però poc a poc, el gos va guanyant-se la seva confiança. «Veus, ell et fa cas a tu», assegura Marquès. Tant, que la Canya no vol moure’s del seu costat. «Cap altre animal aniria per iniciativa pròpia amb un usuari», sentencia. I arriba el moment de la veritat: «Ara farem el més difícil que es pot fer amb un gos, que és dormir al seu costat», va anunciar. Els alumnes, un per un, s’atansen a la Canya i col·loquen suaument el cap sobre la seva panxa. «És molt important que estigueu tranquils i que confieu en ella», els indica.

Per la directora de l’escola Jaume Vicens i Vives, Elisabet Ginestera, les sessions han estat un abans i un després: «Són una meravellosa descoberta, ens permeten treballar les pors, la seguretat i l’adaptació, tant de bo en poguéssim fer una cada 15 dies».

Un emblema a Montilivi

La Canya ja s’ha convertit en una icona a Montilivi. «Veiem cada partit des d’una localització diferent (Gol Nord, Gol Sud i Preferent) perquè els aficionats la puguin conèixer, a cada match hi ha una cinquantena d’aficionats que volen fer-se una foto amb ella», confessa. «L’objectiu de la iniciativa era que el Girona fos el primer equip pet friendly del món», assegura Marquès. Tot i això, tenien clar que havia de ser independent a la mascota per a «no banalitzar» l’animal. Trepitjar la gespa (a cada partit a Montilivi, la Canya saluda a l’afició des del mig del camp amb l’equipació del Girona), però, no va ser fàcil. «Al principi LaLiga no ho veia clar, era una cosa inèdita, però vam fer un certificat conforme era un gos d’intervenció amb un entrenament específic i van donar el vistiplau», assegura.

Des que es va posar en marxa la iniciativa aquesta temporada, la Canya ja ha fet més de 15 intervencions. «També estem començant a conèixer als socis que tenen alguna discapacitat, ens faria il·lusió poder-los anar a visitar als seus centres», avança Marquès.

Subscriu-te per seguir llegint