La doble barrera laboral de ser dona i amb discapacitat

Si el fet de ser dona encara significa, en molts àmbits, un condicionant per la vida laboral, ser dona i a més patir alguna discapacitat es converteix en una doble barrera que pot ser difícil de superar. Segons dades de la Fundació Eurofirms, amb seu a Cassà de la Selva, la bretxa laboral de les dones amb discapacitat és del -31%: és a dir, que el seu percentatge de contractació és un 31% inferior al d’un home sense discapacitat. En el cas de les dones sense discapacitat, aquesta bretxa se situa en un -11%.

Les dades d’Eurofirms indiquen que a tot Espanya hi ha 841.000 dones amb discapacitat que es troben en edat de treballar, però només un 26,8% compta amb un contracte laboral. A més, un 59% de les dones amb alguna discapacitat afirmen haver-se sentit discriminades en l’àmbit laboral a causa de la seva condició. És per això que des de la Fundació Eurofirms, l’any 2021 van impulsar beques per ajudar a buscar feina a més de mil dones amb discapacitat. Des de llavors, ja són 1.245 les que han accedit a un lloc de treball i compten amb un contracte laboral.

També hi ha altres entitats, com la gironina Mifas, que porta des de 1994 gestionant un servei d’integració laboral amb l’objectiu d’ajudar a trobar feina a les persones amb algun tipus de discapacitat, tot assessorant-les i donant-los els recursos necessaris per a la recerca autònoma de feina.

Tot i això, encara queda molt camí per recórrer i no hi ha dues experiències iguals. Diari de Girona ha parlat amb tres dones amb experiències vitals i laborals molt diferents, que expliquen com els ha condicionat -en menor o major mesura- la seva discapacitat en la seva carrera professional. 

"La vida laboral és molt difícil per a les persones amb discapacitat"

Pilar Zafra, de 51 anys, es defineix com una «lluitadora». Aquesta veïna de Girona va néixer amb una paràlisi braquial al braç dret, fet que li impedeix la mobilitat d’aquesta extremitat, i això ha complicat considerablement la seva vida laboral. «He treballat sempre, però la vida laboral és molt difícil per a les persones amb discapacitat», afirma.

Zafra es va formar com a auxiliar de geriatria i com a celadora sanitària, ja que li agradava molt aquest àmbit, però la lesió del seu braç li va impedir que s’hi pogués dedicar professionalment. Per això va començar a treballar en l’àmbit de la seguretat privada, però quan es va veure obligada per llei a treure’s el títol de vigilant de seguretat va perdre la feina, ja que no podia agafar l’arma per fer l’examen. «Per tant, vaig haver de començar de nou. De fet, la meva discapacitat m’ha fet començar de zero moltes vegades», indica. Segons recorda, va fer moltes entrevistes de treball, «però quan veien la discapacitat em deien: això no ho pots fer», i se’m tancaven moltes portes». 

Zafra es va casar i va tenir dos fills, i durant un temps va deixar de treballar. Però quan es va separar, va haver de buscar feina de nou per poder tirar la família endavant, i no ho va tenir fàcil. Va començar a treballar per a Eulen tot netejant escoles, una feina que li va resultar especialment complicada per l’impediment del braç: «A mi em costava el doble que a una persona amb dos braços», recorda. A més, tenia uns horaris molt complicats: «No podia veure mai a la família, pràcticament només els caps de setmana», explica. Tot i això, va aguantar cinc anys, «com a bona guerrera que sóc».  

Per sort, va conèixer Mifas, que reconeix que l’han «ajudat molt», i va trobar feina com a conserge -encara per a Eulen- a la piscina de Can Gibert del Pla. Des de fa un temps, però, treballa per a Mifas com a vigilant de la zona blava de Cassà de la Selva, on es troba molt contenta perquè és una feina que pot realitzar sense problemes a nivell físic, té un bon horari i bones condicions de treball, a banda que li agrada el tracte amb la gent i poder estar a l’aire lliure.

Però malgrat el que ha aconseguit, Zafra lamenta que les empreses «no donen facilitats» a les persones amb discapacitat. «No et diuen: va, comencem i provem a veure com va, sinó que més aviat et posen moltes barreres», critica. 

«Jo que tinc ganes de treballar no puc fer-ho, i molts dels que poden, no volen»

Quan tenia 27 anys, la garrotxina Laura Pujol va patir un ictus que li va canviar la vida. A ella, i a tota la seva família. Fins llavors, havia dut una existència d’allò més normal: havia estudiat un cicle d’educació infantil a Santa Coloma -li encanten els nens- i havia fet pràctiques a escoles d’Olot, Santa Pau i rodalies. Tot i això, el restaurant familiar rutllava bé, de manera que els últims d’anys s’havia dedicat a treballar-hi. Simpàtica per naturalesa, reconeix que fer de cambrera i el tracte amb el client li agradava molt. 

L’ictus, però, ho va aturar tot. Va estar més d’un mes en coma a l’hospital Trueta. Segons la seva mare, Margarita Renart, els metges els donaven poques esperances, però Pujol se’n va acabar sortint, i després  de l’hospital va passar sis mesos a l’institut Guttman per continuar amb la seva recuperació. Renart reconeix que han tingut «molta sort» amb tots els professionals que els han tractat al llarg d’aquest procés.

Com que Pujol tenia moltes ganes de tornar a treballar, la seva família va decidir que seria una bona ajuda al restaurant, de manera que durant dotze anys va tornar a col·laborar-hi. Malgrat algunes limitacions, com la falta de visió lateral o la mobilitat de només una mà, la seva mare explica que va tornar a exhibir una gran força de voluntat i una alta capacitat de treball. «De seguida es guanyava la clientela», assenyala Renart. I va demostrar no tenir pèls a la llengua: «Si un client preguntava per què havia portat només un cafè quan n’havien demanat dos, contestava: Collons, que només tinc una mà!», recorda la seva mare. 

Avui, Pujol té 43 anys. Els seus pares es van jubilar i van tancar el restaurant. No ha pogut tornar a treballar- tot i que li encantaria-, però s’ha mantingut activa i s’apunta a qualsevol activitat. Canta en una coral, elabora diorames (actualment té una exhibició a la Mare de Déu del Mont), va amb tàndem, a l’estiu fa kayak, a l’hivern esquia i ha provat també parapent, aviació adaptada i submarinisme. A més, és una gran aficionada a les xarxes socials, ja que explica el seu dia a dia a través de Facebook. 

Per tant, malgrat el canvi de vida que ha suposat l’ictus -nous amics, noves rutines, renúncia a la feina-, Pujol explica que «no s’avorreix gens». Involucrada amb Mifas, Multicapacitats i altres entitats, la seva mare ho té clar: tot el que puguin fer perquè la seva filla sigui feliç, ho faran. 

«No he tingut cap problema, sempre he trobat feina de seguida»

Als seus 51 anys, Isabel Torrentà, veïna de Sarrià de Ter, explica que el seu enanisme -pel qual té reconeguda un 41% de discapacitat- no li ha suposat cap impediment en el desenvolupament de la seva vida laboral, orientada ja des dels inicis a treballar com a administrativa, que des de ben joveneta era la seva vocació. «Sempre he treballat d'això i les empreses s’han anat adaptant a la meva minusvalia, de manera que no he tingut cap problema», explica. De fet, va trobar feina «de seguida» en acabar els seus estudis, i des de llavors mai ha deixat de treballar o d’ampliar la seva formació. 

Torrentà va fer la EGB en un centre concertat - «la família va creure que era el millor», explica- i posteriorment va cursar l'FP en una acadèmia. Quan va acabar, «de seguida vaig trobar feina a una impremta com a administrativa a Girona, i després vaig treballar set anys més també com administrativa en una cadena de supermercats», recorda.

Quan van tancar l'empresa, va anar a l'atur, però va aprofitar per fer un curs de reciclatge en matèria d'ofimàtica que li va anar molt bé. Al cap de poc va tornar a trobar feina -va passar 22 anys fent de recepcionista a la Federació d’Hostaleria de Girona- i actualment treballa com a auxiliar administrativa en l’àmbit sanitari, fet que li ha comportat una millora en les condicions laborals. 

Per tant, per a Torrentà la minusvalia mai ha estat un problema a l’hora de trobar feina. «Mai m’he trobat amb cap handicap en l’àmbit laboral. Potser si no hagués tingut l’experiència o la formació sí que m’hauria costat, però jo faig vida normal malgrat la meva minusvalia», explica. 

Segons recorda, l’únic moment en què la seva condició física li va suposar un problema va ser quan s’havia de treure el carnet de conduir, l’any 2009, «ja que no trobava cap autoescola que tingués vehicles adapats». Finalment, va haver de fer les pràctiques i l’examen de conduir amb un cotxe propi, però s’ho va treure a la primera i davant seu es va obrir un ventall encara més ampli de possibilitats: «Amb el carnet de conduir guanyes una autonomia totalment diferent, perquè pots arribar a molts més llocs», indica. 

Torrentà, que forma part del col·lectiu Multicapacitats, es mostra molt agraïda a la seva família i a la seva parella per tot el suport que li han donat sempre, i per haver-la esperonat en la seva vida personal i professional.

Subscriu-te per seguir llegint