Juan Vargas, refugiat a Girona: «A Colòmbia rebia amenaces de mort, aquí puc tornar a viure»

Fa 14 mesos que Juan Vargas va abandonar Flandes (Colòmbia) fugint de les amenaces de mort, que feia massa temps que li havien usurpat la vida. Una matinada d’abril va resguardar-se al cotxe d’un amic, que el va conduir fins a l’aeroport de Bogotà. «La situació del país era insostenible, i és que a banda del narcotràfic, el desordre públic i la inseguretat creixent, cada mes rebia entre una i dues amenaces de mort», confessa. 

«Jo no era cap delinqüent, treballava en el sector de l’hostaleria i presidia una fundació que es dedicava a ajudar a les persones grans, i a les dones i nenes vulnerables», explica. «El govern local m’havia nomenat líder social, però tots els líders socials ens havíem convertit en objectiu dels delinqüents, ells es dedicaven a expropiar i jo ajudava a les víctimes, i això no els va agradar», explica. «No podia denunciar res per por a les represàlies, arriba un moment en què ja no saps en qui pots confiar», assegura. Conscient que cada vegada que sortia al carrer estava «massa exposat», Vargas i la seva dona van decidir empaquetar les poques coses que tenien i fugir a Girona, on hi vivien els seus dos fills. 

A Girona, celebra, «he començat de zero». «A Colòmbia rebia amenaces de mort, aquí puc tornar a viure», assegura. «Em sento segur, no he d’anar pel carrer girant-me a cada cantonada per a comprovar que ningú em segueix», afegeix. «Era molt angoixant, constantment em sentia perseguit», lamenta. Quan va arribar, no va poder evitar vessar llàgrimes d’alegria. «No m’ho podia creure, estava en un lloc on no corria cap perill», celebra.

«Vaig néixer per a ajudar»

La seva vida a Girona, però, no és fàcil. Encara està tramitant els papers, no té feina, ja ha passat per quatre pisos d’acollida i fa temps que ja no li queden estalvis, però segueix dedicant-se en cos i ànima a les persones més vulnerables. «Des d’Asocolgi ens han portat menjar per la meva dona i per mi però els compartim amb altres persones que també ho necessiten», explica. A més, també els redirigeix a altres recursos, com la Creu Roja. «Per mi significa molt poder ajudar als altres, el que els puc donar és poc però soc feliç compartint el que tinc, perquè jo vaig néixer per a ajudar, sinó per què visc?», defensa. I és que tot i haver aterrat a Girona sense gairebé res a la maleta, assegura que «seguiré treballant per la comunitat».

Una relació més forta

Haver de deixar-ho tot i buscar refugi lluny de casa, confessa, encara l’ha unit més a la seva parella. «És una experiència traumàtica i compartir-la és un gran consol, fa que no tiris mai la tovallola, encara que a vegades tot et jugui en contra, i que et sentis amb més forces que mai de tirar endavant», assegura.

Subscriu-te per seguir llegint