«Després d’acostumar-me a viatjar sola ara em costaria fer-ho amb altra gent»

Des de ben petita, a Elisenda Navarro, de 38 anys i professora de biologia a Salt, li ha agradat viatjar i especialment, a països exòtics. En aquesta equació s’hi troba, des de fa 7 anys, la constant que tots els viatges els ha fet en solitari. Del primer viatge que va emprendre sola ara ja fa 17 anys i, tot i que aquesta primera experiència no va ser del tot positiva, li va servir per aprendre i des d’aleshores no ha parat de recórrer món. Senegal, Kènia, Tanzània, Indonèsia, Tailàndia, Filipines... són alguns dels països que ha visitat sola i no té previst deixar de fer-ho. Tant és així que en dues setmanes partirà direcció sud-est asiàtic per començar una travessia de cinc mesos que començarà a l’Uzbekistan, seguirà al Kirguizistan i posarà punt final a l’Índia. Tot i que ja té els bitllets comprats, encara no té res previst. 

La improvisació és el denominador comú dels seus viatges en solitari. «Improviso perquè m’agrada l’aventura, vull que el camí em sorprengui» assegura l’Elisenda. A pesar de partir sola, sempre està envoltada de gent i afirma que «una de les millors coses de viatjar sola és la facilitat d’interacció amb desconeguts». En aquest sentit, ser dona no és un impediment, sinó tot el contrari. 

«Per la meva experiència, crec pel fet de ser dona la gent et cuida més» diu l’Elisenda i afegeix que «tenint una actitud positiva i no jutjant, la gent acostuma a respondre bé». L’únic inconvenient de ser dona se l’ha trobat a països com Marroc, Senegal o Gàmbia «on la religió islàmica pesa molt i a vegades et sents jutjada, se t’insinuen i et tiren floretes» relata l’Elisenda. 

En canvi, «als països asiàtics que he viatjat sola no he tingut cap mala experiència per ser dona, sinó al revés, la gent és molt hospitalària i sempre t’intenten ajudar». L’esperit aventurer i el vici per descobrir indrets i persones l’acompanyen sempre a tots els periples i li fan perdre qualsevol por. «Quan viatjo no prenc gaires mesures de seguretat més enllà d’evitar anar als suburbis de les grans ciutats, sobretot de nit» diu l’Elisenda mentre exclama que «fins i tot s’ha atrevit a anar a cases de desconeguts que l’han convidat». En aquest sentit, l’Elisenda lamenta el gran mite que hi ha al darrere de les dones viatgeres. «En general, sembla que sent dona sigui molt difícil viatjar i no ho és tant. A més, no és tan perillós, si es prenen precaucions bàsiques no hi ha problema».

Per trencar aquest estereotip l’Elisenda anima a totes aquelles que volen viatjar però que per por no ho fan a que es desempalleguin dels temors i els recomana que «primer provin de viatjar soles a països propers per veure com se senten i que, si els agrada després provin de viatjar a gran escala cap a països més llunyans» perquè «viatjar és una experiència que t’enriqueix i no pots renunciar a ella per la por» afirma l’Elisenda.

En definitiva, per l’Elisenda, d’ençà de la primera experiència viatjant sola fa 17 anys, recórrer món li ha servit per satisfer el seu esperit aventurer i per descobrir tota mena de cultures i persones que l’han acompanyat en aquests 7 anys recorrent món en solitari. Una experiència que està tan acostumada a fer que assegura que «ara li costaria fer viatges amb altra gent». 

"Viatjo sola però sempre m'he sentit acompanyada"

L’any 2017, Aina González va venir a viure a Figueres per feina. Va ser un moment de molts canvis personals: els seus pares havien mort uns mesos abans en un accident de cotxe i s’acabava de separar de la seva parella. «Sempre m’havia agradat viatjar, però ho havia fet o bé amb les amigues de l’època d’Institut a Tarragona o amb el meu xicot. Estava en una ciutat nova i coneixia poca gent. Feia poc havia rebut una herència i em vaig proposar destinar una part important a viatjar i a fer-ho sola. No volia esperar a jubilar-me per conèixer món», explica González. 

Segons la seva opinió, els grans viatges «s’han de fer quan estàs en plenes condicions físiques. Viatjo sola, però sempre m’he sentit acompanyada. Allà on he anat sempre he acabat trobant, o gent local o altres viatgers amb qui compartir moments i reflexions».

El 2018 i el 2019 va fer viatges de quatre setmanes -a Irlanda i Marroc-, aprofitant les vacances laborals. A finals de 2019 va decidir deixar la feina: «Tenia molt d’estrès. Vivia permanentment pressionada per complir objectius. Afortunadament, alguns dels clients de l’empresa on treballava, van confiar en mi com a consultora externa: segueixo treballant en allò que m’agrada però a un altre ritme. A més, puc treballar des de qualsevol punt del món on tingui connexió a Internet».

 Després de la pandèmia, quan va poder tornar a viatjar, va fer una ruta per Brasil, Paraguay, Argentina i Xile. L’any passat va estar dos mesos a Alaska i a finals d’aquest estiu marxa cap a Vermont (EUA), sense data de tornada, amb ganes d’explorar una zona que apareix sovint en els llibres de Paul Auster, un dels seus referents literaris. «Tinc ganes de veure l’explosió de colors dels seus boscos a la tardor. I a poques hores d’allà també hi ha Madison County i els seus famosos ponts», explica emocionada.

"Una dona viatjant sola genera empatia"

l 2018, Helena Palau va necessitar esborrar-se del mapa després de veure’s exposada a les xarxes i els mitjans en contra de la seva voluntat arran de la participació de la seva parella d’aleshores en un reality show. No hi ha millor manera per desaparèixer del mapa que perdre-s’hi, així que va fer l’equipatge i va agafar un avió a Jordània amb dos nois a qui acabava de conèixer a Instagram, però de qui es va separar a l’aterrar a Amman per continuar el viatge pel seu compte. 

A aquella escapada en solitari en van seguir d’altres per Uganda, Tailàndia, el Vietnam, el Japó, el Marroc, Grècia i algunes destinacions més, que va explicar al llibre Supongamos que viajo sola (Arpa), i on dona curs a la seva altra gran passió (juntament amb els viatges): la fotografia documental amb enfocament artístic. En aquestes pàgines també explica el que significa per a ella llançar-se a la carretera en solitari: «Em sento forta perquè noto que porto les regnes de la meva vida. En ruta, soc jo, i no una altra, la que pren les decisions sense dependre de ningú. I això és un xut d’adrenalina impressionant».

Els seus primers viatges en solitari els va fer l’any que va estudiar al Canadà, des d’on s’escapava quan podia a Nova York, Boston i altres ciutats nord-americanes. Des d’aleshores, les seves rutes pel món li han confirmat el que ja llavors va intuir: «Una dona que viatja sola genera més empatia que un home perquè no ens veuen com una amenaça, sinó com una cosa amigable. Amb nosaltres, els veïns s’obren més, sobretot les dones», diu. Seguirà viatjant en solitari, però es resisteix a «romantitzar» l’experiència. «Cal estar preparada. Hi ha èpoques en què no aniria sola ni a comprar pa. Però si estic bé i en tinc ganes, ¿què m’impedeix viatjar?», planteja.

"El viatge m'està fent crèixer com a persona"

Fa quatre mesos, l’enginyera d’organització industrial Patricia Zapata es va demanar una excedència a l’agència de continguts digitals on treballava per ratllar una línia en la llista de metes personals que s’havia marcat: viatjar sola pel món. «No era tant pel viatge per si mateix com per demostrar-me a mi mateixa que podia fer-ho, i és clar que puc», explica per telèfon des del Nepal, on va viatjar a principis de maig amb l’excusa de fer un curs de ioga. Després de mes i mig a l’Himàlaia, aquesta setmana ha volat de Kàtmandu a Malàisia i pensa continuar corrent pel sud-est asiàtic fins al setembre. «Soc una persona poruga i indecisa. El viatge m’està enfrontant als meus temors i m’està obligant a prendre decisions. M’està fent créixer com a persona», reconeix. No és la primera vegada que la Patricia es posa en marxa sense més companyia que la seva motxilla. Fa dos anys es va escapar una setmana a Copenhaguen i també ha fet sola el Camí de Santiago. «El Camí és una oportunitat ideal per provar el viatge en soledat, perquè està ple de gent que va igual i de seguida fas amistats», assenyala. Ni llavors ni ara ha tingut cap problema, però reconeix que la imatge d’una noia sola fent voltes pel món continua envoltada d’estereotips. «Ahir, en un autobús de Pokhara, un noi se’m va asseure al costat i em va preguntar què feia viatjant sola. A un home no l’hi hauria preguntat, però bé, això també passa a Barcelona i no passa res», compara. 

A aquest viatge iniciàtic, assegura, el seguiran més escapades en solitari després tornar a casa. «Quan descobreixes que pots viatjar sola, ja no necessites dependre de ningú per tornar-te a posar en ruta», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint