Una família nòmada és obligada a tornar a França pels permisos dels seus animals

La família de l’Anne i en David, una parella de nòmades de la Bretanya francesa que fa quinze anys que volten per diferents estats mediterranis, van ser obligats dijous passat a fer marxa enrere en el seu viatge cap a Granada i Jaén on pretenien arribar aquest mateix estiu. El camí el fan acompanyats pels seus cinc fills, el més gran de disset anys i la més petita de dos mesos, en una forma de vida que han adoptat com a pròpia, i que pensen que no estaria malament que molta més gent seguís. El grup el completen quatre cavalls, un burro i vint-i-quatre cabres, que entre tots plegats controlen perquè no s’escapin i puguin ser atropellats o es perdin pels boscos on transiten.

A principis de la setmana passada van ser aturats per Mossos d’Esquadra, que els van demanar la documentació dels animals. Com que no complien la normativa pel que fa als animals que porten amb ells, van obligar-los a fer-los proves, però tot i superar-ne les anàlisis encara precisen més certificats per seguir endavant. És la primera vegada que es troben en una situació similar. Fins i tot fa temps que els van obrir un expedient sancionador a l’Aragó “que ens va donar la raó per tinença d’animals domèstics”, que segons el mateix David, qui prefereix no revelar-nos el seu cognom, “en podem tenir tants com necessitem per la nostra forma de viure tradicional”.

Aquesta modalitat s’allunya diametralment de la imposada en la societat actual. En David era informàtic a París, mentre que l’Anne havia estudiat belles arts, quan ara fa una dècada i mitja van decidir compartir aquesta opció de vida que té a veure amb la dels pastors tradicionals. L’estat francès, Catalunya, Espanya i Portugal són els destins habituals on aquesta família viu en una transhumància permanent. L’any passat per aquesta època eren a les comarques de Lleida, on van viure una calor asfixiant. Per la pandèmia no van patir-ho com la majoria de catalans o francesos, perquè la vida nòmada també té els seus avantatges. “Només a l’hivern ens aturem a fer unes setmanes a cases del Conflent i altres contrades on hem teixit amistats en el decurs dels anys, perquè aleshores el dia és molt curt, i el temps de camí també esdevé més limitat” afirma una parella que ara tornarà a la Catalunya Nord a fi d’obtenir una documentació que els permeti reprendre el trajecte. No hi han posat traves perquè no els facin pressió per la presència dels fills “que eduquem nosaltres mateixos”. El més gran ja està aprenent tècniques de forja, fent ganivets que posteriorment ven. La seva subsistència diària es basa en mètodes ancestrals com ara compartir aliments que generen com ara el formatge i la carn, o bé productes artesans. En tot cas expliquen que “no necessitem gran cosa per viure” gràcies a una vida basada en necessitar el mínim possible.

Ara per ara no contemplen establir-se sedentàriament. Creuen que la gent “s’ha oblidat de com hem de viure”. No passa ni una setmana sense que la policia els aturi i els demani la documentació. Però mai s’havien trobat d’haver de retrocedir malgrat “acceptar que posin les xapes a les cabres i que els hagin pres unes mostres de sang que han estat satisfactòries”. Tot i aquests contratemps no tenen un mal record de la comarca. Són conscients que la freqüència de municipis és més elevada que en altres llocs de França, Catalunya o Espanya. Quan els pregunto pel seu fill gran i la possibilitat que en un futur no gaire llunyà tingui parella, ells responen confiats que “esperem que s’uneixi a nosaltres”. De fet, la seva filla adolescent va estudiar en un institut francès aquest últim curs, i l’experiència ha estat positiva, però això no impedeix que l’any vinent vulgui quedar-se de nou amb ells. La miro. Ella somriu.

Subscriu-te per seguir llegint