La socialització, antídot contra la soledat: «Ha estat la meva salvació, sortir de casa és una teràpia»

Ana Picazo (73 anys) i Caterina Cebrià (82 anys) són dues veïnes de Girona que, des de fa més d’un any, planten cara a la soledat amb l’única vacuna capaç de combatre-la: la socialització. A casa, la vida a vegades els crema: Picazo té cura del seu marit, que està en un estat de salut delicat, i Cebrià fa cinc anys que és vídua. 

Des que van decidir sumar-se al programa ‘Sempre Acompanyats’ de la Fundació ”la Caixa” (a Girona acompanya a 105 persones grans de la mà de la Creu Roja), se’ls ha obert un nou món: «Ha estat la meva salvació, sortir de casa és una teràpia», confessa Picazo, que assegura que «per mi el primer és i serà sempre estar al costat del meu marit, però trencar la rutina i participar en les activitats i excursions que organitzen em fa sentir viva». A més, reconeix que «el meu marit, degut a la malaltia que pateix, sempre ho veu tot des d’un punt de vista més negatiu i jo no em puc permetre posar-me malalta, tenir problemes de demència o una depressió perquè soc el pilar de la casa, però a vegades necessito regalar-me temps per mi i agafar energia per seguir endavant».

Alguns dels participants al programa també es troben en situacions similars, i compartir les seves vivències els permet «desfogar-se, escoltar-se, animar-se i aprendre els uns dels altres». Cebrià, per la seva banda, assegura que «fa 23 anys que visc sola i durant aquest temps m’he hagut d’obligar a sortir per no quedar-me tancada, perquè el més fàcil hauria estat quedar-me a casa». El programa, celebra, li ha donat l'empenta que necessitava i sosté que «anar amb caminador no és cap obstacle per mi, no he deixat que fos cap excusa».

Durant aquests mesos han visitat la Catedral de Girona, han recorregut Banyoles a bord del Tren Pinxo, han fet exercici físic i han participat en un programa de ràdio recordant la seva infància, però sobretot el que volen, diuen, «és conversar»: «Hem creat una segona família, fem pinya», defensen. I és que d’aquí ja n’ha sortit un grup d’amigues. «No cal que hi hagi una activitat programada, a vegades quedem per anar a prendre alguna cosa i, si alguna té un dia dolent, entre totes l’ajudem a reflotar». La majoria, són dones. «D’homes no n’hi ha gaires». A vegades, s’han sentit dir sentències d’aquesta talla: «Ara vas a la Creu Roja a fer activitats? T’emboliques massa», però defensen que «tothom hi hauria d’anar perquè et canvia la vida». 

De tant en tant, a més, assisteixen a xerrades per saber com fer front a qüestions que els preocupen: la boca, els bolquers, o els robatoris i les estafes a persones grans. A més, tothom està convidat a aportar alguna cosa en les trobades. Cebrià, que era mestra artesana i recorria la província de Girona fent tallers de labors, fa sessions de manualitats.

L’aïllament de la gent gran

Abans, recorden, «no existien les residències ni els centres de dia i els fills es feien càrrec dels pares, era llei de vida». «I si no se’n podien fer càrrec perquè treballaven deixaven la feina», afirmen. Ara, en canvi, les persones grans «quedem aïllades». La vellesa, asseguren, «s’ha de saber agafar d’una manera optimista, perquè sinó pot arribar a ser molt depriment», i lamenten que «de persones grans que se senten soles n’hi ha moltes». I Picazo, que desprèn una alegria innata, ha optat per portar l’optimisme a casa: «Li preparo sopars amb espelmes al balcó o el faig ballar un paso doble».

Reduir la bretxa digital

Lluís Lagresa (58 anys) ha decidit compartir la seva experiència digital com a voluntari amb l’objectiu de reduir la bretxa digital dels participants al programa. Cada dimarts, es troben per a donar-los eines, des de configurar el correu electrònic a ajudar-los a crear un perfil a les xarxes socials, passant per saber manejar el WhatsApp o fer videotrucades.