«Falten professors però jo no puc treballar perquè vaig fer el grau a França»

La gironina Meritxell Marquès va haver de fer les maletes i marxar a França a estudiar perquè aquí no es podia permetre pagar-se una carrera. «En aquell moment per mi era impensable estudiar a Girona o a Barcelona, en canvi a França, on era més assequible perquè si ets resident a la Unió Europea el cost de la matrícula és de 200 euros per curs, reps ajudes mensuals per a pagar els estudis i el lloguer», relata Marquès. Allà va fer la llicenciatura de literatura, història i filologia anglesa a la universitat pública Jean Jaurès de Toulouse. «Mai vaig pensar que això podia ser un problema», assegura. 

Fins que s’ha convertit en un problema. I és que ja fa vuit mesos que espera l’equivalència de la titulació amb l’Estat espanyol. «La vaig sol·licitar al maig de l’any passat al Ministerio de Universidades, em van respondre que faltava documentació, els la vaig aportar i des d’aleshores ja no m’han tornat a contestar», explica. I és que sense l’equivalència, lamenta, «no puc treballar a l’escola pública»: «Sobrevisc treballant en acadèmies però estic en una situació molt precària i no arribo al salari mínim, he trucat a la porta de centres educatius concertats i privats però només contracten natius», sosté Marquès, que afegeix que «em sento discriminada pel fet de no ser anglesa, és com si ningú volgués veure tot l’esforç i la dedicació que vaig posar per treure’m la carrera».

Un acord vigent entre països

Amb tot, lamenta que «falten professors però jo no puc treballar perquè vaig fer el grau a França» i assegura que «no entenc perquè ningú fa res per a accelerar aquest tràmit». En aquest sentit, recorda que «l’any 2006, Espanya i França van firmar un acord sobre el reconeixement de titulacions i graus d’ensenyament superior, que hauria de permetre el reconeixement mutu dels estudis».

Tot i no tenir l’equivalència del grau, la universitat Pompeu Fabra no li va exigir com a requisit per a matricular-se al màster de Formació del Professorat: «En cap moment em van demanar l’equivalència del títol, vaig poder entrar amb el grau, no entenc per què l’Estat demana una equivalència si les universitats no la demanen». A més, lamenta que «no em puc presentar a les oposicions perquè, si les aprovo però encara no m’han fet l’equivalència, no haurà servit de res haver-me-les preparat». I reclama que «a ulls de l’Estat jo no tinc cap titulació de grau».

El doctorat, l’única sortida

Ara, Meritxell Marquès s’ha donat un termini d’un any per a aconseguir l’equivalència del grau. «Si l’Estat no me’l reconeix, l’única sortida que hi veig és anar a l’estranger a fer un doctorat», explica. De fet, ja ha començat a fer-ne els tràmits. «És trist però em veig obligada a anar a l’estranger a fer un doctorat per a poder treballar», assenyala. Mentrestant, no descarta posar-se a treballar al sector hoteler per a poder sobreviure: «Però no és just, no és el que he estudiat ni la meva vocació».

Més de dos anys d’espera

Amb tot, Marquès assegura que «hi ha moltes persones afectades per aquesta problemàtica». Un company seu de màster, sense anar més lluny. «Ell va fer el grau a Anglaterra i el màster de Formació del Professorat a Barcelona i ha tardat més de dos anys en aconseguir l’equivalència, fins i tot ha hagut de pagar un advocat perquè l’ajudés en tot el procediment», reclama.

Subscriu-te per seguir llegint