Una dona mutilada als 4 anys: «Mai he pogut sentir plaer ni desig sexual»

«La meva mutilació va ser una festa, hi havia ball, banquet i una trentena de persones -totes dones- mirant com m’extirpaven els genitals amb una espècie de gillette al lavabo d’una casa particular», recorda Kamaria Balanta (nom fictici per a mantenir el seu anonimat), una gironina de 30 anys procedent de Guinea-Bissau. Només tenia 4 anys i el record més precís és borrós, però el dolor que va sentir encara és capaç d’eriçar-li la pell: «Va ser horrorós, no parava de sagnar», rememora la també voluntària de l’associació Valentes i Acompanyades.

La mutilació, a més, li va practicar una dona. Entre el públic hi havia la seva mare i la seva àvia, a més de tietes i veïnes. «La meva mare no estava contenta, es veia que allò no li agradava, però en canvi a la meva àvia se la veia feliç, reia, em deia que em convertiria en una dona», relata. Ningú va fer res per a aturar-ho: «No se n’adonen ni es qüestionen aquesta salvatjada, és una tradició i per això ho segueixen fent», assegura. Tot i que la ferida tard o d’hora es va acabar tancant, la mutilació genital femenina li va deixar seqüeles de per vida. «Mai he pogut sentir plaer ni desig sexual, ho fan perquè la dona no senti res, perquè sigui només un objecte i es limiti a fer només el que l’home li demani». Moltes nenes, com la seva germana petita, no sobreviuen: «La van mutilar quan tenia 2 anys, el tall li va provocar una hemorràgia molt forta, se li va infectar i va morir». Ella era allà, presenciant l’agonia de la seva germana. Però allò tampoc va servir per a aturar aquesta pràctica.

Obligada a casar-se

Aquesta no va ser l’única condemna que li va imposar la seva cultura. I als 15 anys, «quan encara era una nena», el seu pare va pactar un matrimoni forçat amb el fill d’uns veïns que en tenia 40, vivia a Espanya i vindria expressament pel casament. «Va ser un intercanvi de mercaderies, la seva família va pagar diners i vaques a la meva, i el meu pare els va vendre la filla sense pensar-s’ho dues vegades», narra. «Jo volia estudiar, fer una carrera, ser lliure, però el meu pare no em va deixar», assegura. Sabia que alçar la veu no serviria de res. «No tenia dret a queixar-me i, si deia que no volia, que m’hi negava, sabia que el meu pare em pegaria». Li va confessar a la seva mare, però ella tampoc tenia ni vot ni veu: «No hi estava d’acord però no podia fer-hi res, també havia estat víctima d’un matrimoni forçat i havia patit molt», confessa. 

Però no va tenir cap més opció que casar-se. I ell la va portar a Girona, on vivia, a gairebé 4.000 quilòmetres de tot el que coneixia. «Aquí no coneixia ningú, no podia comptar amb ningú ni entenia l’idioma», recorda, i assegura que «l’arribada va ser molt complicada». El seu marit, recorda, mai va comprovar que estigués mutilada: «Ja ho donen per fet». Però l’amor no va arribar. I ara, 15 anys després, ha decidit iniciar els tràmits de divorci: «Ell no comptava amb que jo pogués donar la meva opinió i rebutjar-l’ho», assenyala.

La mutilació, que assegura que «està arruïnant la vida de moltes dones africanes», li ha tret les ganes de tenir una nova parella: «No em ve de gust perquè m’ha robat la meva sexualitat, no vull tornar a començar de zero». Algun dia, però, assegura que li agradaria fer-se una reconstrucció genital.

El seu fill, circumcidat

Ella i el seu marit van tenir 3 fills. Quan el primer, un nen, va tenir 7 mesos, el pare va decidir circumcidar-lo. «Jo no hi estava d’acord, però com que la seva paraula valia més que la meva, no vaig poder impedir-ho», lamenta. Ho va fer a casa seva. Però el nen patia hemofília -una malaltia hereditària que també té la seva mare caracteritzada per una tendència a hemorràgies abundants- i el sagnat li va provocar greus complicacions, fins al punt d’haver de ser traslladat a l’hospital Vall d'Hebron de Barcelona. «Va estar a punt de morir», rememora ella. Amb la seva filla, que arribaria més tard, no va voler cedir. «I ell sabia que, si la mutilava, aquí podia anar a la presó», assegura. Al darrer, un nen de 3 anys, «de moment encara no li ha fet»: «Però sé que algun dia ho farà», afirma.

Un dels moments més difícils -per la mutilació- va arribar durant el part, quan va sentir un «dolor esgarrifós»: «Em sortia molta sang, vaig passar molta por», recorda. Però els metges, assegura, «em van saber ajudar».

Un perdó que no arriba

«No crec que pugui perdonar mai al meu pare», assegura, seriosa. «Cada vegada que parlo amb ell em demana perdó per tot el que m’ha fet, diu que no s’imaginava el mal que em podia arribar a fer i jo li intento dir que no passa res, però el dolor se m’ha clavat per sempre», confessa. La seva germana gran també va patir un matrimoni forçat i ara, amb la petita, que farà 16 anys, el seu pare ha canviat d’opinió: «Diu que no la forçarà a casar-se perquè no vol fer patir a ningú més».

Subscriu-te per seguir llegint