«M’han demanat que netegés sense sostenidors o sexe a canvi d’un contracte»

Emily Zambrano -nom fictici per a mantenir el seu anonimat- és una enginyera agrària equatoriana de 38 anys que va aterrar a Girona fa només dotze mesos. «Amb la covid-19 i la crisi econòmica que va arribar després em vaig veure en una cruïlla, allà treballava setze hores al dia, de dilluns a dissabte, a canvi d’un sou insultant i amb això no podia mantenir als meus pares», explica. Feia d’enginyera, que era amb el que sempre havia somiat, però malvivia en una situació «injusta»: «M’havien fet creure que aquesta feina era una oportunitat per guanyar experiència, perquè sinó no em contractaria mai ningú, però el meu cos no ho aguantava i vaig decidir deixar-ho», recorda. Va empaquetar tot el que tenia en una maleta i va aterrar a Girona, on hi tenia una germana.

Aquí, ja l’havien advertit, res era tan idíl·lic com semblava. «No tenia papers i sabia que homologar la titulació universitària em podia portar anys, així que vaig posar-me a buscar feina perquè el primer era la supervivència», apunta. I aquí, assegura, és on hi ha la «gran» diferència entre els homes i les dones migrants: «Ells ho tenen més fàcil per aconseguir una feina perquè pel simple fet de tenir més força física ja se’ls obren moltes portes, però en canvi les dones hem d’aguantar propostes ofensives que ens denigren i això és molt discriminatori», denuncia. En aquest sentit, lamenta que «massa vegades m’han demanat que netegés sense sostenidors o sexe a canvi d’un contracte». Recordar-ho encara li eriça la pell: «Vaig aplicar a una oferta de feina de neteja que havia vist a Facebook, em va preguntar d’on era, li vaig dir que d’Equador i em va respondre que ja li servia, eren quatres hores a la setmana i a l’anunci deia que pagava 38 euros l’hora. En mostrar-me sorpresa pel preu, em va dir que només hi havia una condició: que havia de netejar sense sostenidors. Li vaig preguntar si podia netejar vestida i em va dir que no», relata. Immediatament, va rebutjar la feina. En una altra ocasió, li van exigir sexe a canvi d’una nòmina: «El responsable de recursos humans d’una empresa em va dir que havia de passar una nit amb ell si volia que em contractés», explica. «Vaig dir-li que no i al cap de poc em va enviar un missatge dient que hi havia una noia que ja havia acceptat», recorda. Més tard va saber que ho podia denunciar.

«Em sento humiliada»

Fa pocs mesos va veure la llum, quan va trobar feina com a cuidadora d’una persona gran, fent el torn de nit. «He fet dos cursos per aprendre a tenir cura d’una persona gran perquè volia formar-me per fer bé la feina, però no és així com m’imaginava el meu futur», confessa, i afegeix que «una part de mi se sent agraïda perquè he aconseguit tenir uns ingressos que em permeten viure i enviar diners a la meva família, però d’altra banda em sento frustrada perquè vaig sacrificar cinc anys de la meva vida estudiant una carrera universitària i amb aquesta feina sovint em sento humiliada». En aquest sentit, assegura que «vaig deixar-ho tot perquè volia una altra cosa per mi, però no era aquesta». Amb tot, té clar que això només és un parèntesi: «Intento estalviar el que puc per a poder fer un màster aquí, vull reprendre la meva vida tan aviat com pugui».

Sola amb el seu fill

Muzna Ghamoum va haver de deixar la carrera d’administració d’empreses a mitges quan va esclatar la guerra de Síria fa 13 anys. Va fugir embarassada i va desembarcar a Girona fa cinc anys com a refugiada, després de passar per Jordània (on va néixer el seu fill) i Algèria. Ara, amb 33 anys, viu sola a Girona amb el seu fill. 

En arribar, volia acabar la carrera, però primer s’havia de posar amb l’idioma. «Tot era nou, havia d’aprendre la llengua, trobar pis, matricular el meu fill a l’escola i homologar el títol de Batxillerat per a poder accedir a la universitat», recorda. Però no va poder. «He de demanar l’asil a l’ambaixada de Síria i la titulació traduïda», explica. De moment, tot i que al seu país d’origen treballava com a fotògrafa i professora d’autoescola, no ha aconseguit trobar feina i sobreviu amb una ajuda, però lamenta que «no és suficient». Ha fet cursos d’estètica i com a monitora de lleure, però la seva aspiració és «acabar la carrera i, si no és possible perquè no es pot convalidar, començar-ne una altra perquè és necessària per a poder tenir una vida digna». Li agradaria estudiar infermeria o veterinària.

Amb tot, lamenta que «és molt difícil trobar feina si ets una persona d’origen migrant, i encara més si ets dona i estàs sola amb un fill». I és que, confessa, «no tens tantes oportunitats perquè necessites poder-lo anar a recollir a l’escola, ajudar-lo a fer els deures, preparar-li el sopar i no pots deixar-lo sol a les nits per anar a tenir cura d’una persona gran». I, assegura, «només puc treballar mentre el meu fill és a l’escola».

Viure en un pis ocupat

Ana Rodríguez -nom fictici per a mantenir el seu anonimat- és una advocada colombiana de 26 anys que fa pocs mesos que viu a Girona, on treballa com a cuidadora d’una persona gran. Des de petita, sempre havia somniat amb estudiar Dret. «Vaig veure com assassinaven a la mare d’una amiga i això em va impulsar a treballar per a materialitzar el valor de la justícia, que tan vulnerat està a Colòmbia», assenyala. Després de la carrera va exercir com a advocada, però com a autònoma, on puntualment li arribaven «alguns» tràmits de divorci. «No em van donar la oportunitat de treballar en cap institució pública o empresa per falta d’experiència i l’única sortida que hi vaig veure va ser fer-me autònoma», relata.

Mentre buscava una feina que li permetés tenir uns ingressos fixes, va viatjar a Girona per a retrobar-se amb el seu pare. «A Colòmbia hi havia molta inseguretat i jo ja tenia en ment fer un postgrau en Dret, així que vaig decidir provar sort a Girona perquè vaig pensar que aquí em podria guanyar millor la vida», recorda. Però només d’arribar va haver de fer front a altres preocupacions «inesperades», com buscar un pis on hi cabessin tots dos. «Va ser molt més difícil del que m’esperava, quan trucava interessant-me per un pis i em sentien l’accent alguns penjaven, en aquell moment em vaig sentir discriminada per primera vegada a la vida», recorda. Però van tenir «sort» i van trobar una habitació en un pis rellogat. «Però vam haver de marxar perquè tots dos no hi cabíem», assegura. Des de fa un mes, viuen en un pis ocupat. «Em fa pena i vergonya explicar-ho però és l’única solució que hem trobat», confessa.

Des de fa poc també ha començat a treballar com a cuidadora d’una persona gran. «He desistit, com a advocada no trobaré feina fins que no homologui el títol, i sé que això pot tardar anys, però en els propers mesos començaré a fer el tràmit», assegura. Aquesta feina li va semblar «l’única manera de sobreviure», tot i que li provoca un dilema: «No soc feliç però necessito tenir uns ingressos per a poder avançar cap al meu objectiu». Un escenari que, quan va aterrar, no era capaç ni d’imaginar-se en el pitjor dels seus malsons. «M’imaginava que em reconeixerien la carrera, que si era advocada allà, també ho seria aquí», assegura. «Però em sento humiliada, amb el que guanyo no em puc permetre llogar un pis i també m’agradaria independitzar-me, tenir el meu espai i fer la meva vida», confessa. Vol fer un màster en dret migratori per a «poder ajudar a les persones que arriben aquí desprotegides», però de moment haurà d’esperar.

Al llarg d’aquests mesos, confessa que «he entrat en un estat de depressió i ansietat». I és que sent que està «fallant» a la seva mare: «Ella és mestra i, per a poder-me pagar la carrera, va acceptar traslladar-se a l’escola d’una zona rural de difícil accés, on hi havia molta violència, perquè d’aquesta manera li pagaven més». Per això ha decidit quedar-se i lluitar. «Perquè si m’homologuen el títol i aquí em puc guanyar millor la vida que a Colòmbia, li podré tornar tot el que ha fet per mi».

Tornar a estudiar una carrera

La tunisiana Lobna Dahech (42 anys), que fa set anys va aterrar a Girona, ha hagut de tornar a estudiar una carrera un cop aquí per a poder tenir «alguna» oportunitat laboral. Al seu país d’origen s’havia graduat en filologia hispànica, però no havia aconseguit homologar el títol perquè «em demanaven molta documentació de la meva universitat d’origen i m’era molt difícil aconseguir-la». Al final, celebra, «vaig poder homologar el certificat de Batxillerat i ara estic estudiant educació social a la Universitat Oberta de Catalunya».

Tot i això, denuncia que «les dones migrants estem molt etiquetades en unes professions concretes», una equació que atribueix al «racisme institucional, social i a les barreres lingüístiques». En aquest sentit, assegura que «moltes persones d’aquí se m’acosten i em pregunten a casa de qui treballo, com si les dones racialitzades només servíssim per cuidar a persones grans o netejar» i sosté que «per moltes dones això és només un salvavides temporal i volen canviar de sector, perquè és una feina que té greus conseqüències sobre la salut de les dones, tant física com mental».

Ara treballa com a tècnica auxiliar a l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona i, des de la seva experiència personal, ha volgut fer activisme. «Acompanyo a dones d’origen migrant, moltes d’elles amb carreres universitàries, i les ajudo a homologar les seves titulacions», explica. Aquest tràmit, en el cas del certificat de Batxillerat, pot tardar «com a mínim sis mesos», un procés que es pot allargar «més de tres anys» en el cas de la homologació de la titulació universitària. Amb tot, reivindica que «hem de crear una societat amb igualtat de drets per a tothom, no per un col·lectiu sí i per l’altre no».

Subscriu-te per seguir llegint