La sequera i l’explotació dels rius amenacen la vida marina

Aquestes últimes setmanes, alguns es pregunten com pot ser que, en plena sequera, no s’aprofiti l’aigua que alguns rius «llencen» al mar cada segon. El problema, avisen els científics, és que aquesta afirmació està totalment desconnectada de les necessitats ecològiques dels sistemes fluvials, dels aiguamolls i també dels oceans. «La presència d’aigua dolça té un paper fonamental als hàbitats marins», afirma Òscar Serrano, investigador del grup d’ecologia de macròfits aquàtics del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC).

El problema és que no tots els rius aconsegueixen aportar prou aigua al mar. A Catalunya, la sobreexplotació d’alguns rius i aqüífers, sumada a la sequera, està posant en perill la vida submarina, sobretot a prop de la costa. La desembocadura dels rius ofereix una gran varietat de serveis: aportació de sediments que protegeixen les platges, manteniment dels aiguamolls i provisió de nutrients i substàncies claus per a l’ecosistema marí.

Sardines i praderies

Comencem per aquesta darrera funció. «Els nutrients procedents dels rius són clau per al fitoplàncton», detalla Serrano. A partir d’aquest conjunt de microalgues vegetals, es desenvolupen diverses cadenes tròfiques. Per exemple, les anxoves o les sardines, espècies en declivi en alguns punts del Mediterrani, depenen d’aquest fitoplàncton.

Serrano adverteix del risc que es produeixi un efecte cascada: «Està en perill el suport de molts peixos i algues». A més, posa sobre la taula la importància duna substància concreta: el silici. «Els rius transporten aquest element que s’origina a les roques i que els sediments porten cap al mar. És molt avantatjós per a la formació del fitoplàncton», planteja Serrano.

Estela Romero, investigadora del Centre d’Investigacions Ecològiques i Aplicacions Forestals (CREAF), constata el mateix que el seu col·lega: «Els rius no són canonades estèrils. Han d’acabar al mar perquè el pas de l’aigua i els seus sediments nodreixin els ecosistemes fluvials i submarins». Els avantatges de l’aigua dolça sobre invertebrats, peixos i plantes són imprescindibles, segons Romero. «El nitrogen, el fòsfor de carboni i un gran ventall de nutrients són la base de la xarxa tròfica marina», afegeix.

Risc global

No només peixos com les sardines o les anxoves es poden veure afectats, avisa Serrano: «Cert tipus d’hàbitats es poden veure molt perjudicats. Algues com la zostera o peixos en fase larvària o juvenil, que es concentren als estuaris, gairebé desapareguts a Catalunya excepte a l’Ebre, poden patir problemes, igual que els bivalves». «Per tenir uns ecosistemes terrestres, fluvials i costaners sans, és imprescindible que els rius arribin al mar. I això, moltes vegades, no s’aconsegueix perquè n’extreiem massa aigua», apunta Romero. «Sovint, amb l’excusa que es tracta d’un riu mediterrani amb fases d’estiatge, deixem el cabal malmès», afegeix. A més, cal tenir en compte la contaminació de les aigües. «Quan a la llera d’un riu hi ha massa presència de nitrats o altres contaminants, si hi ha poca dilució, també poden contaminar les aigües marines», suggereix Serrano.

Sediments salvadors

No només estan en risc espècies mediterrànies importants a causa de les sequeres i el mal estat dels rius. La manca de sediments, ja agreujada per la presència dels embassaments, s’intensifica quan els rius flueixen amb cabals irrisoris. Però quines funcions tenen els sediments? Com la presència de l’aigua dolça al mar, els seus serveis ecològics són múltiples.

«L’arribada de sorra a la desembocadura custodia la línia de costa i les platges. Això ajuda que el litoral sigui més resilient davant l’impacte de forts temporals», considera Serrano. També destaca la despesa d’alguns ajuntaments per restaurar les platges després d’aquests episodis: «Si els rius, rieres i rierols traslladessin sediments fins a la costa, aquestes inversions tan efímeres no serien necessàries. Això es barreja amb la pujada del nivell del mar i fa que no puguem gaudir de les platges, en bona part perquè no ens hem preocupat de preservar els rius».

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

De fet, la sequera i el baix cabal dels rius no només causen estralls als aqüífers i els boscos de ribera sinó a tota la línia de la costa. «Tenim rius que no estan connectats amb el mar i això també causa més emissions de gasos d’efecte hivernacle, ja que la retenció de carboni es trunca de sobte», sosté Romero. «Ens hem acostumat que alguns rius com el Francolí, el Tordera o altres rieres més petites com la de Llançà només baixin fins al mar quan plou amb força. I això no havia estat mai així», clou Serrano.