Trenta anys de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot: El segrest més llarg i cruel

Aquest dimecres fa trenta anys de l'alliberament de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot que va estar segrestada 492 dies, el captiveri més llarg a Espanya obra de la delinqüència comuna i el més deshumanitzat i denigrant. Va ser alliberada pel seu propi carceller enmig d'una llarga investigació no exempta de dificultats.

Feliu té ara 65 anys, però quan la van segrestar, el novembre del 1992, n'acabava de fer 34.

Dos agents municipals -Toni Guirado i Pep Zambrano (qui es va suïcidar el 1997) i un amic seu de Camprodon, Josep Lluís Paz, àlies Pato, van ser els que la van abordar al garatge de casa seva i, encaputxats, la van introduir en un vehicle.

Estaven compinxats -encara que no tots es coneixien entre ells- amb Ramón Ullastre (a casa seva va ser on la van mantenir segrestada) i Sebastià Comas, àlies Iñaki (el seu carceller).

L'inici d'una investigació "embolicada"

EFE ha parlat d'aquest cas amb investigadors de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que en un moment donat es van fer càrrec de les indagacions. No dubten a qualificar com a "embolicada" la investigació.

Al principi se'n va fer càrrec la Policia Local, després els Mossos d'Esquadra, després la Comandància de la Guàrdia Civil de Girona... No va trigar a entrar el Servei d'Informació de l'institut armat perquè no es va descartar que ETA pogués estar al darrere i el pare de la farmacèutica podia ser un objectiu pel seu lloc al Banc dels Pirineus.

Una vegada descartada aquesta possibilitat, va entrar en joc la UCO davant del convenciment que era delinqüència comuna.

Però tot aquest periple i, en suma, les dilacions, van perjudicar la investigació, atès que els primers que van accedir al cotxe del segrest van ser els propis implicats de la Policia Local. La inspecció ocular no va ser, a propòsit o no, la pertinent. Alguns possibles indicis no es van poder recuperar i les empremtes "es van empastar", recorden les fonts consultades.

I amb la UCO al capdavant es van obrir diverses línies d'investigació. Una va portar a la detenció un any més tard de Xavier Bassa i Joan Casals, dos agents comercials delatats per Francisco Evangelista. Però quan Feliu va ser alliberada, van ser posats en llibertat.

No se'ls va poder connectar, perquè no hi havia proves suficients, amb la captura de Feliu, però sí que es va constatar que Casals va ser a Olot en les "prèvies" del segrest, encara que no va poder participar el dia dels fets per una malaltia -inici d'infart o angina de pit- que va patir.

De totes maneres, els investigadors, a més de comprovar que els agents locals li havien tret alguna denúncia, van trobar a casa seva un plànol on es detallaven els passos del segrest. I va donar una explicació poc versemblant: havia vist una pel·lícula i havia traslladat el seu guió en aquell croquis.

En qualsevol cas, encara que tots dos no participessin en el segrest en si, els investigadors sempre van creure que van fer tasques logístiques o de vigilància.

Diversos intents anteriors i poca col·laboració ciutadana

A Maria Àngels Feliu ja l'havien intentat segrestar una altra vegada, però també a dues joves més de la localitat pertanyents a famílies més o menys acabalades.

Una era filla d'un important industrial i metgessa de professió, però precisament per la seva feina no tenia una vida ordenada d'horaris ni rutinària i això els va frustrar. Just quan van passar aquests intents anteriors, Casals era a la zona.

El cert -subratllen les fonts- és que la investigació no va ser fàcil perquè, entre d'altres coses, en un lloc on es coneixia tothom, la gent va parlar poc per por de les represàlies.

No obstant, una de les peces claus de la investigació va ser un testimoni que sí que es va atrevir a anar a la caserna de la Guàrdia Civil per relatar que havia observat "coses rares" al costat de la farmàcia, com la presència d'un agent municipal que semblava que controlava l'establiment.

Va ser una de les pistes que va enllaçar amb Guirado, el policia local implicat materialment en el segrest i que, després de veure's arraconat, va confessar la seva participació. Però això va passar quan havien passat més de sis anys dels fets.

Perquè la UCO no va poder conèixer en el moment oportú una altra dada important: la confessió d'un policia local que no va voler participar en el segrest i va acudir a la Policia Nacional per insinuar la implicació de Guirado. Una dada que, pel que fos, no va arribar als investigadors de la Guàrdia Civil.

Tan "embolicada" va ser la investigació que fins la UCO es va donar un any "d'aturada tècnica" per veure si des d'altres unitats del cos, les de Girona i Barcelona, trobaven algun fil diferent del que llençar.

Però del que ja havien tirat era el bo i, per això, es va detenir els implicats. Tot i això, es va trigar a fer-ho perquè des del principi les proves van estar "contaminades" per una "mala praxi" i perquè la gent no va col·laborar per "por de parlar", emfatitzen les fonts.

I és que encara que els veïns d'Ullastre, a la casa dels quals estava segrestada la farmacèutica, sentien crits i plors procedents de l'habitatge, ningú no es va atrevir a denunciar-ho.

La farmacèutica d'Olot "vol seguir en l'anonimat" 30 anys després d'un segrest denigrant per part d'uns "ineptes"

Ullastre era un home perillós, tenia fotografies vestit de guàrdia, carnet del CNI i, fins i tot, havia propinat alguna pallissa a yonkis.

Una vegada detinguts els autors, la gent va col·laborar i va relatar als agents alguns extrems que després sí que van ser útils en la investigació, l'èxit final dels quals es va deure en gran mesura a la tenacitat i constància dels investigadors i la seva "sincronització" amb el treball judicial, assenyalen les fonts consultades.

No es va pagar cap rescat

Sempre ha quedat el dubte de si es va pagar o no rescat. El que sí que és cert és que d'intents n'hi va haver, però tant els segrestadors com la família sempre han assegurat que finalment no es va produir cap desemborsament.

La UCO sí que va controlar un intent de pagament a través de la subhasta d'un quadre d'un pintor important espanyol a Sotheby`s de Londres. Tot i que la família no era directament la que el subhastava, als investigadors els va arribar el rumor que aquesta podria ser al darrera de la venda d'aquesta obra d'art. La subhasta es va bloquejar.

Iñaki o la síndrome de Lima

Feliu va estar 492 dies en una mena de gossera, sense poder posar-se dreta, mal alimentada, sense canviar-se de roba, sense llum els primers mesos, després amb una espelma, després amb una bombeta, en un lloc inhòspit, ple d'humitat.

Com descriu un dels investigadors, el seu segrest va ser el 'summun' de la deshumanització.

Va ser "denigrant", continua l'investigador, que no arriba a comprendre com una família, la d'Ullastre -la seva dona va ser detinguda- va poder retenir una persona en aquestes circumstàncies.

Creu aquest agent que Feliu va sobreviure perquè era farmacèutica i va poder dosificar la seva escassa alimentació i demanar als seus captors algun aliment depenent del que el seu cos necessités en aquell moment.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

I amb qui podia parlar la víctima era amb Iñaki, contra el qual no va arribar a declarar al judici. Ella no volia que li passés res dolent perquè, "entre cometes, es va portar bé" amb ella.

Podria dir-se que Feliu va sortir del seu captiveri amb el conegut com a síndrome d'Estocolm, però Iñaki va poder patir precisament l'invers, la síndrome de Lima. És a dir, va poder tenir sentiments positius cap a la persona que estava custodiant.

Potser per això, un 27 de març de fa ara 30 anys i pel seu compte i risc va alliberar la farmacèutica i la va deixar en una benzinera. Va actuar per lliure i li va poder costar car. Però avui, Maria Àngels Feliu és viva.