Autoria: Juan Mayorga. Direcció: Andrés Lima. Repartiment: David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López i Anna Ycobalzeta. 9 de març. Teatre de Salt.
La relació entre un professor desencantat i un alumne que amaga molt talent; la literatura com a motor per créixer i entendre la vida o la indescriptible fascinació d'observar, com qui mira per l'espiell de la porta, les interioritats d'una casa aliena són alguns dels tòpics literaris que sobrevolen com núvols El chico de la última fila, de Juan MayorgaEl chico de la última fila. La veritable remor de la tempesta, però; el que fa gran el text, que ha estat adaptat al teatre en 25 ocasions arreu del món i traslladat al cinema per François Ozon, és el suspens d'una amenaça mai expressada en veu alta, la incertesa del que podria o no passar i el dilema de si hem d'intervenir per aturar-ho. Portat ara a l'escenari per Andrés Lima, aquest joc sobre el poder manipulador dels relats va ser dissabte en doble funció al teatre de Salt.
Convertits en voyeurs, els espectadors saltencs van degustar la superposició de ficcions i d'intimitats que proposa el muntatge quan un professor de literatura frustrat per la ineptitud dels seus alumnes descobreix entre una muntanya de redaccions fútils una perleta signada per aquell gris alumne que seu al fons de l'aula, que no sobresurt ni per sobre ni per sota de la resta. La narració del jove, pensada per enganxar el lector (un "continuarà" al final emplaça la curiositat del mestre fins al pròxim capítol), relata com s'ha introduït a casa d'un company de classe per tafanejar en la vida de la seva família, una mediocre parella de classe mitjana.
Per entregues, el públic va coneixent l'espionatge de l'adolescent en aquella llar, mentre es desenvolupa -amb més durada de la que faria falta- la relació mentor-deixeble i la del docent i la seva esposa. Capa sobre capa, una història va ocupant espai dins les altres, barrejant realitat i ficció i veritat i versemblança gràcies a unes interpretacions que també juguen a dos nivells, una més caricaturesca que l'altra i on, més que Sergi López, destaquen les dones, la sornegueria i intel·ligència de Miriam Iscla i la delicadesa d'Anna Ycobalzeta, i l'inquietant noi de l'última fila, Guillem Barbosa, capaç de generar atracció i rebuig.
A reforçar aquesta atmosfera malsana hi ajuda també una escenografia que no delimita el terreny literari i el real, marcada per una cortina blanca que recrea els espais físics, evoca els imaginaris i projecta ombres sobre tot el que passa a l'escenari, com aquell cel negre que augura una tempesta que no saps del cert si caurà.
