Flor Patiño somriu en recordar que de teatre n’ha fet sempre. Als dotze anys, lluny de pronosticar que s’acabaria llicenciant en Comunicació Social, va començar a assistir a classes d’interpretació en una escola de barri a Buenos Aires. «Allà em vaig enamorar del teatre», subscriu. Deu anys després del primer contacte amb els escenaris, va començar a estudiar clown. Un camí de casualitats fortuïtes que més tard la convertiria en professora d’un duet d’actrius prometedor, amb les que acabaria formant la companyia Serendipia, que avui desplegarà el seu talent al FITAG.

El clown és un gènere encara desprestigiat?

Totalment. El realisme va guanyar terreny i les arts més antigues es van desprestigiar. El clown serveix com a gènere en si mateix, és fresc, divertit i molt versemblant dins l’exageració, però també és una eina d’entrenament per actors, ballarins i músics perquè t’ensenya l’ofici d’estar en escena, l’ara i aquí.

Com a vehicle de transmissió, què li permet el clown que no pugui aconseguir a través del teatre de text?

Trencar amb la quarta paret. Empatitzar molt més ràpid amb el públic i fer-los partíceps de l’univers que planteja l’obra. I jugar, perquè més enllà de l’estructura i de la història de l’obra, en cada funció hi ha un joc d’improvisació.

«Serendipia» és un descobriment valuós que es produeix de forma accidental. Quins tresors han trobat al llarg del camí?

Que es coneguessin les dues actrius i que, a sobre, jo fos la seva professora. I després, en cada funció pots trobar tresors. Però hi has d’estar predisposat.

La comèdia que avui porten al FITAG aborda el retrobament d’un duet d’artistes després d’una ruptura traumàtica. És un apunt biogràfic?

Una mica sí. L’eina principal del clown és el bagatge de cada intèrpret. Cada personatge de ficció és força similar a l’actor que l’interpreta, òbviament exagerat i portat a alts nivells de deliri. Parteix de les nostres passions, pors, fantasies i sensibilitats. Parteix de l’essència de cada intèrpret, i a partir d’aquí, comença la fantasia.

I té un punt profètic?

Una mica [riu]. Fantasiem amb el futur. Juguem a imaginar-nos com serien les actrius de grans.

Endevinen alguna predicció?

A vegades. Però sobretot busquem que els espectadors se sentin identificats, habilitar un lloc de contradicció i d’humanitat.

Fins i tot han portat el clown a l’àrea de pediatria d’una clínica de Buenos Aires. El riure ho cura tot?

Fa el camí més fàcil. El riure ens cura a tots de diferents dolors. El clown parteix del principi de riure’s d’un mateix, planeja l’acceptació de l’altre, sense jutjar. El clown reivindica la diferència enlloc de voler anul·lar-la. I aquesta és la seva contribució a la societat.

L’Argentina aposta més pel gènere, tant en l’àmbit de programació com de consum?

A l’Argentina hi ha molt clown. I està més ben valorat que en altres països. Afortunadament allà tenim un gran públic i fins i tot hi ha festivals específics. Això ens dona molta esperança, tenim un terreny fèrtil pel gènere.

Volen seguir competint al terreny del teatre amateur?

L’amateur és un àmbit que ens dona molta llibertat, i també és un espai de formació on aprens l’ofici, des de les llums al so, passant pel vestuari. Volem seguir creixent i investigant en tots els àmbits de l’actuació, i per què no, també ens agradaria fer cinema.