La GIO revisa el format del concert clàssic

És una de les grans pedres de toc del gènere del concert que programadors, formacions i directors d’escena han intentat revisar. Com rejovenir i adaptar als nous temps el format del concert clàssic? La proposta de Cube.bz amb una bastida de grans dimensions dalt l’escenari i els músics de la formació tocant-hi a dalt dels diversos nivells ha estat molt recurrent. És una estructura que en el seu moment va procurar una imatge molt interessant d’ordenar l’espai però que avui no representa una novetat, encara que entenc que es pot tornar a utilitzar i segueix funcionant molt bé escènicament.

El gran reclam de l’espectacle era sens dubte el contratenor Xavier Sabata, que va cantar amb la sensibilitat i el gust d’un grandíssim artista. Un fil de veu va ser suficient per transportar-nos als espais d’emoció d’aquestes músiques proteiques (Haendel i Purcell). Va ser un tast relativament breu, però que cal veure dins la lògica d’un programa musical «de tesi».

Si la intervenció de Sabata representava l’espai de les vanitats, el darrer tram de l’espectacle seria per la trasparent brillantor de la simfonia Haffner de Mozart representant l’albada, que els músics de la GIO van retallar amb encert cuidant no depassar els volums necessaris, però li va mancar un ser alè vivificador malgrat tot.

La primera part havia començat amb una peça solista exigent per oboè de B. Britten ben resolta en l’apartat de regular els volums en piano que exigeix la partitura i que és ben complex de resoldre per part de l’intèrpret perquè hi ha el perill que es talli el so.

Hi va faltar intensitat i estructurar els diversos espais expressius de la pàgina -aquesta era la part de la crida seguint el concepte ordenador de l’espectacle. Després hauria de seguir les vesprades amb l’obra de Rameau que va tenir moments certament brillants però que la GIO no acaba de controlar bé en l’apartat de l’estètica d’aquestes músiques.