«L’estat és una ànima en pena, corrupte, i ens fa pitjors persones»

Ernest Garrido (veu) i Gregori Amengual (teclats) són dos dels sis components de La Troupe, banda de recent creació que treu al mercat el seu primer treball, «Festisme», on s’hi pot trobar cúmbia, vals, ranxera, reggae...

Això de tropa sona una mica militar...

Home, els militars solen anar en grup, deu ser l’única semblança.

No van armats?

Les cançons poden ser una arma, la música és una bona revolució.

El valor se’ls suposa. Això de començar a caminar com a banda en plena pandèmia, ho testifica.

Alguns ja compartíem escenari d’abans, i la idea de crear una banda la teníem des de feia temps. La pandèmia i el confinament van ser l’excusa perfecta: en no tenir res a fer, ens vam posar a fer alguna cosa. I va sortir aquest primer disc.

«Bondat rebel», es titula un tema. Però es pot ser rebel fent bondat?

I tant. No s’entén la rebel·lia sense ser bondadós. No bondat en el sentit de seguir les normes, que segur que algunes no ens agraden, sinó de lluitar per canviar-les amb la màxima bondat possible. És la lluita que des de fa anys porten per bandera gent com Jordi Cuixart, Arcadi Oliveres, Muriel Casals... Gent que ha sabut portar la rebel·lia sense violència.

Volen dir que n’han tret gaire profit?

(Riuen) Realment, no gaire. Però almenys ens han ensenyat a ser una mica millors persones.

El «Festisme» és una manera de viure la vida?

De viure-la, de veure-la i d’entendre-la.

La vida hauria de ser una festa? 

Res de hauria. La vida és una festa.

Segur? Potser hi ha gent que no hi estarà gaire d’acord...

Tot depèn de com te l’agafis. Amb les nostres cançons intentem que la gent s’agafi la vida com una festa, d’una manera alegre. També és cert -i algunes cançons del disc ho expressen- que és important ser conscients del present que estem vivint i de la gent amb què compartim la vida. Però un cop fet això, per què no viure-la des de l’alegria? Podem ser festius tocant de peus a terra i essent bona gent.

«El gran estat». Com és?

Una ànima en pena (riallada). El que tots sabem. És un estat corrupte i que ens fa pitjors persones.

No són així tots els estats?

Sí, però alguns més que altres. I estem en un que no ens ajuda gaire.

Seria gaire diferent, un estat nou? 

Seria el mateix, de fet critiquem tots els estats. Ja ha vist la cimera aquesta del clima, amb 190 països i molt blablabla i res més. Són moltes incoherències.

No s’hi han acostat?

No tenim jet privat, que pel que es veu era el mitjà que feia servir tothom per anar-hi.

Els noto una mica anarquistes.

Mmm... no, ja ens agrada que ens manin una mica. Però des d’aquestes idees de bondat. Tot ha de ser entre tots, no n’hi ha prou d’anar a votar. Sobretot perquè sovint, després de votar, ens trobem el que ens trobem.

Altre cop la bondat? Al final pensaré que no són músics sinó capellans.

Ha, ha, intentem portar la bondat a la música, però amb caire festiu.

«Fins que ens caigui el cel». Què els trobarà fent, quan això ocorri?

Esperem que ens enxampi cantant, ballant i brindant. I a dalt d’un escenari. Que sigui una festa apoteòsica de celebració de l’apocalipsi.

Faran la banda sonora del judici final.

Que maco seria, posar la banda sonora als darrers moments de la humanitat.