Al disc «Pura i senzilla com Abigail» que va interpretar fa uns dies al centre Bonastruc Ça Porta, Rosa Zaragoza canta poemes de jueus catalans, d’entre els segles XI i XV. El dia 27, a l’espai Gira-sol de Sant Gregori, explicarà el conte «La donzella sense mans», intercalat amb cançons

És vostè més pura o més senzilla? 

Pura. Senzilla gens, sóc molt complexa.

Pura en el sentit de virginal?

 (Riallada) Vull dir que no vaig amb dobles intencions.

Tots som una mica jueus?

A Girona, segur.

I a Catalunya en general? 

Déu n’hi do. A Catalunya hi havia molts jueus, però una bona part es van convertir per no ser expulsats. O van fer veure que es convertien.

Què aporta a la seva música, gravar a Bonastruc Ça Porta?

Moltíssim. En aquell pati estic tan bé, que hi podria viure.

Amb el pas dels segles hem perdut espiritualitat?

Fa uns anys que ha començat una nova espiritualitat, acostant-nos a espiritualitats llunyanes, com ara les orientals. A mi m’agrada. Està bé treure la religió de l’escola, però de l’ànima se n’ha de parlar.

I més ara, que no repetiran.

Conec el cas d’una escola on s’ha suïcidat un nen. S’han limitat a fer un minut de silenci, sense parlar de res, sense explicar res. Han deixat els pobres nanos penjadíssims. S’ha de parlar de l’esperit.

De què parlaven els jueus?

Els poemes dels quals he extret les cançons parlen molt de religió. Massa i tot. L’espiritualitat ja m’agrada, però les religions patriarcals, no tant. Tant és jueus, musulmans o cristians, totes les religions estan contra el plaer de les dones. Però vaig trobar nou poemes que valia la pena cantar-los. Reflectint el que jo sento que era aquell temps.

Què era?

Una barreja de jueus, musulmans i cristians. Tots convivint. Tot es barrejava, les cançons jueves tenen una música molt àrab. És un disc molt mediterrani.

O sigui que aquells jueus no estaven només pendents de fer diners? 

Aquests poetes jueus catalans que jo canto, eren tots molt rics i molt cultes.

No hi ha com tenir el ronyó cobert per poder cultivar-se.

Buf, sí. Això sí, tots són homes, no hi ha ni una dona. Com a molt, dues cançons que parlen de dones. En una d’elles, Abigail expressa el seu desig i crida un home a la cambra de l’amor. I això que, segons diu l’autor, ella és pura i senzilla.

Reciti-me’n un fragment, a veure si noto que se’m desperta el desig. 

«Pura i senzilla com Abigail, la gasela em féu entrar a la cambra de l’amor, i vaig veure darrere el vel la formosor de la seva cara». O sigui que era preciosa.

I què va passar?

«Quan el seu esclat lluí en la nit, tota cosa tremolà i les muntanyes saltaren com moltons i jo vaig exclamar: ‘El nostre secret, ai, ja és manifest’».

Sona a orgasme de poeta.

Exactament. En vol sentir un altre?

Per favor, ara ja no ens podem aturar.

Hi ha el cas d’una dona poetessa -un cas excepcional- que diu «els meus llavis són aigua dolça i transparent, els meus rínxols, branques que fan ombra, confio que estiguis assedegat i ardent quan arribis a mi, a l’hora de la migdiada».

A veure qui és que es pot resistir a una crida així. I nosaltres pensant que hem inventat el sexe.

Són poemes d’inicis del segle XIII. El que passa ara és que el patriarcat és l’anul·lació del plaer femení.