A Girona el cognom Niebla és sinònim de cultura i creativitat. En aquella família d’onze germans de la que van sortir artistes com el pintor Josep Niebla o el bateria Salvador Niebla, es va criar el guitarrista Eduardo Niebla (Tànger, 1955), el setè de la saga, que ha tornat a casa després de quatre dècades voltant pel món amb la base al Regne Unit, on vivia des de finals dels 70. Instal·lat des de fa uns mesos a Calonge, actua aquest dissabte a l’Auditori de la Mercè de Girona.

A casa, explica, es respirava un ambient que va ser clau perquè s’acabés dedicant a l’art. «Em va fer pensar molt en com fer música. De seguida em vaig adonar que hi ha gent que fa música no com un artista, sinó com un oficinista, de forma mecànica, però jo vaig veure que hi ha d’haver un llenguatge a desenvolupar, a més de coneixements tècnics», diu.

«Des de petit m’han fascinat les músiques que tenen passió, que tenen una història a dins encara que no tinguin lletra, com el jazz, i també la improvisació, és clar. A través de la improvisació estàs més a prop de la música que mai. Quan crees has d’estar molt connectat amb el que fas i tenir una tècnica àmplia, si no acabes parlant amb un vocabulari molt petit», continua.

Cap al 1973, juntament amb Joan Puñet i Paco Ortega va formar un grup de rock progressiu que va esdevenir mític, Atila. «Érem uns joves amb moltes ganes de fer soroll!», bromeja Niebla. «Volíem aprendre i experimentar en un moment en què aquí l’única expectativa era tocar per a turistes a la costa. La gent al·lucinava amb nosaltres», explica Niebla sobre la banda, que va tenir una trajectòria curta però intensa.

El 1978 va marxar a Londres amb la idea d’aprendre anglès per poder estudiar als Estats Units. Aquella estada provisional va desembocar, però, en dècades d’actuacions i discos al Regne Unit quan es va creuar en el seu camí Tom Newman, productor de Mike Oldfield i vinculat a Virgin Records. Li va obrir les portes del sector, en què es va relacionar amb grups com Pink Floyd o Sex Pistols, i el va permetre acostar-se a la clàssica i músiques com l’índia.

«Jo soc autodidacta, però he tingut sempre la sort d’estar al costat de músics boníssims, i he après de tots. He estat observador i així m’he adonat que, a un cert nivell, la música és una, és universal», apunta el músic, que ja desenvolupat un llenguatge propi, diu, unint diferents cultures i influències «sempre amb la música mediterrània com a base».

«Quan vaig començar estava entre la guitarra elèctrica i l’espanyola, però em vaig decantar per l’espanyola, perquè vaig veure que podies fer tan soroll com amb una elèctrica. També feia servir molts pedals i efectes, era jove i provava, fins que em vaig adonar que això cridava l’atenció, però no aportava res musicalment. Amb el temps m’he desfet de l’innecessari, el que busco en la música és profunditat», assegura l’intèrpret i compositor, que ha representat el seu país d’adopció en actuacions a Jordània, al festival de Jaipur i en la celebració del mig segle de la independència de l’Índia, per exemple. També ha col·laborat, amb músics com George Michael, Craig David o Juno Reactor.

Concerts a La Mercè

Després de dècades vivint a l’estranger, la covid i el Brexit l’han tornat de nou a casa. «Com a músic que treballa a escala internacional, el Brexit et tanca les portes. Jo soc universalista, l’únic progrés és eliminar les fronteres», diu el músic, que ha instal·lat el seu estudi de gravació en un xalet a Calonge per poder seguir treballant.

Després de «molts, massa» anys de no tocar a Girona, dissabte actua a l’Auditori de la Mercè, en dues sessions a les 5 i a les 7.30. Ho farà acompanyat pel guitarrista portuguès João Lima, perquè «un duet de guitarres és sempre meravellós» i hi repassarà les seves quatre dècades de trajectòria.