Una ciutat construïda a partir dels blísters de pastilles que les persones de l’entorn de l’artista Julia Montilla consumeixen ja dona una idea de la presència que les substàncies, legals o il·legals tenen al nostre voltant. L’impacte que generen en l’individu i també en la societat, vistos a través de l’art, centren la nova exposició del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona. Narcohumanisme, que s’inaugura demà i es podrà visitar fins el 22 de maig, reflexiona sobre com les drogues creen subjectivitats, intimitats i també relacions a partir de fotografies, instal·lacions o material audiovisual. 

«El narcohumanisme és un concepte que es manifesta en obres i projectes que tracten les substàncies d’una manera sincera, no sempre abstinent i amb consciència de l’impacte que tenen, tant les legals com les prohibides a nivell subjectiu, com organitzem la nostra vida afectiva i l’estat d’ànim, i també anant un pas més enllà, per veure les polítiques i socials que impliquen l’ús de les drogues, per exemple a nivell policial o arquitectònic», explica l’assagista Eloy Fernández Porta, comissari de l’exposició juntament amb Núria Gómez Gabriel. 

Des dels optalidons de la gent gran fins a l’MDMA hi ha una llarga llista de substàncies es consumeixen d’una forma transversal. «Volem desmitificar la idea que la droga és una cosa d’una generació, abordar els límits del consum que tenen a veure amb l’edat, el gènere o un col·lectiu concret», diu la comissària. 

«La tesi de l’exposició és entendre que els humans ens sentim incomplets, un sentiment que té a veure amb el capitalisme. A través de substàncies assumim aquest deute neoliberal, perquè mai som prou joves, prou productius...», explica Núria Gómez Gabriel, que reivindica «repensar l’ús de substàncies des d’una perspectiva contemporània» amb «usos empoderadors, per fer-nos més humans». 

Així, les obres que es poden visitar a la Rambla són «les peces més sensitives i físiques», explica Fernández Porta, i posen el focus en les alteracions de consciència i la vida íntima. S’hi pot trobar, per exemple, Dance&Disco, amb què Ana Laura Aláez documenta la transformació d’un espai del Museu Reina Sofia en un club de música electrònica o fotografies de Daniel G. Andújar amb substàncies obtingudes al mercat negre i la deep web.  També obres de denúncia, com una performance de Daniela Ortiz sobre els sedants que es fa servir l’administració americana per evitar resistència en les deportacions, o relacionades amb el gènere, com un fanzine de Benzo sobre els fàrmacs per fer la transició de gènere. 

Pel que fa al Pou Rodó, l’exposició es centra en les qüestions espacials, en els llocs en què passen els actes de consum, intercanvi i tràfic. Aquests territoris són cartografiats a partir d’obres com una escultura Joan Pallé vinculada a les raves als boscos del voltant de Lleida o fotografies de Luis Molina-Pantín sobre el cartel de Cali. 

Els dos espais expositius es visiten a l’empara del que s’ha batejat com una Zona Rainbow. Lluny de l’habitual il·luminació ascèptica dels museus, s’ha optat per una instal·lació lumínica i sonora creada per Óscar Martín que embolcalla el visitant. A partir de neons i so binaural, s’ha «introduït la variable espai, amb zones d’experimentació per les quals el visitants es mou». «La composició sonora treballa en diverses freqüències per produir al·lucinacions visuals, serotonina o estimular la libido», diu Gómez Gabriel.