«Fa molt temps que volia escriure sobre la vellesa, però sense fer-ne un drama, sinó una cosa tendra, profunda i amb un punt d’humor, que critiqués la solitud que pateix la gent gran, però sense fer plorar el públic», explica l’actriu Mont Plans, que aquest divendres porta al Teatre de Salt Cadires, un espectacle melancòlic sobre la tercera edat i la maduresa dels actors. 

Actriu mítica del Paral·lel i d’alguns dels projectes més emblemàtics de La Cubana, com les mateixes Teresines S.A., Plans canvia aquí de registre per a una proposta de teatre «poc convencional» que «sorprèn però agrada al públic», assegura l’intèrpret, que s’ha buscat un altre actor veterà, Oriol Genís, com a company de viatge. 

«Ha sigut un procés llarg, perquè és difícil aixecar un espectacle que parla dels avis. No està de moda parlar de la gent gran, i encara menys de les seves dificultats», assegura Plans, que lamenta que «a la cultura no hi ha denúncia de com viu la gent més gran». 

L’espectacle és una nova versió de Les cadires de Ionesco, mite del teatre de l’absurd en què dos vells preparen una sala buida plena de cadires per transmetre a uns convidats -que potser ja no vindran mai- el missatge conclusiu de tota una vida, la seva. 

«Realment aquest és un espectacle molt sincer. Hi ha molt de teatre, però no és una obra de teatre convencional i hi som nosaltres fent de nosaltres, però no del tot. És part del joc, que el públic decideixi què es creu i què no», continua Mont Plans. 

Així, Cadires mostra una Mont Plans i Oriol Genís que s’associen convençuts que les seves trajectòries professionals els obriran un nou lloc a l’escena i crearan un nou espectacle que els permeti fugir dels estigmes i la rutina dels seus personatges. Lluny d’allò que semblava que havia de funcionar sí o sí, passen anys cercant sales on actuar, fins que les coses fan un tomb i les dues velles glòries del teatre català aconsegueixen plantar les seves cadires en un gran escenari. 

Amb Albert Arribas en la direcció, Plans i Genís reflexionen sobre la vellesa, però també sobre la fragilitat de la professió teatral i com s’encara quan arribes a determinada edat: «És una feina que depèn molt de la memòria, de l’agilitat física... i costa molt trobar papers per a gent gran al teatre, perquè els fan els joves i no parlen de la realitat dels ancians». 

«Hi ha papers per a la tercera edat, però no reflecteixen gens com viu la gent gran de veritat», insisteix l’actriu, que posa com a exemple paradigmàtic el cas de les actrius que ronden la cinquantena i que interpreten a dones de més de setanta. 

«No me’n puc queixar perquè a mi m’ha passat. Em cridaven per a interpretar el paper d’una dona més gran i em deien ‘és que busquem una àvia marxosa’, i això no és real», assenyala Plans, que insisteix que cal abordar als escenaris «com viuen els avis que realment ho passen malament, els que estan sols». 

Tot i això, Plans no renega gens d’un dels seus rols més coneguts, en què precisament interpretava un personatge molt més gran que ella, al contrari: «Les Teresines són com un patrimoni meu, quan hi érem no ens ho pensàvem, però s’ha convertit en una obra de culte». «En aquests trenta anys no he deixat mai de parlar-ne, perquè la gent s’ho ha fet seu, és un homenatge a la gent gran que molta gent ha vist amb els seus avis, s’han fet grans amb aquests personatges», diu sobre una sèrie que «ara viu, a més, la tercera o la quarta joventut gràcies a les xarxes».