L'adversari - festival Temporada Alta

Direcció: Julio Manrique. Interpretació: Pere Arquillué i Carles Martínez. Dramatúrgia: Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genevat, a partir de la novel·la d’Emmanuel Carrère. Teatre Municipal de Girona

Diu Emmanuel Carrère que si hagués presentat L’adversari com una novel·la de ficció, li haurien tirat per terra per la poca versemblança. I té raó. S’acosta a un crim tant real com difícil de creure: el perpetrat per Jean-Claude Romand contra tota la seva família per mantenir viva una mentida. Durant set anys, l’escriptor va assistir al judici, va estudiar el sumari i es va cartejar amb l’homicida intentant buscar el perquè dels seus actes: assassinar la dona, els fills, els pares i fins i tot el gos per evitar que descobrissin que no era metge ni treballava a l’Organització Mundial de la Salut, una farsa que havia sostingut divuit anys.

Carrère no va trobar respostes, però d’aquella obsessió en va sortir un llibre, ara convertit en un espectacle teatral que, dirigit per Julio Manrique, va inaugurar divendres Temporada Alta. 

El mateix Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat han articulat una dramatúrgia que funciona perquè respecta l’original sense voler-lo calcar. Amb els moviments d’un simple sofà, la peça vertebra un relat fragmentat que es planteja com un vals subtil entre dos personatges: l’assassí i el novel·lista, que al seu torn es desdobla per donar veu a les víctimes o per plantejar hipòtesis allà on no sap del cert què va succeir.

L’un és Carles Martínez, capaç de transmetre tot l’horror que amaga un home normal i ser aquell veí que sempre saludava, però que, engany sobre engany, pot esdevenir un monstre.

L’altre, Pere Arquillué, és la veu literària que s’amplia en un gran ventall de secundaris, en alguns casos, caricaturescos, fins al punt de generar una riallada que no concorda amb la inquietud que genera tota aquesta història.

Perquè el cara a cara és, és clar, un joc de miralls fantàstic, un esquer perquè el públic reculli el guant i busqui què hi ha de Romand dins de cadascú: no l’assassí, sinó l’impostor incapaç de posar un límit entre el que som i el que fingim ser.