«Per Nadal tocar ser solidaris, ja tornarem després a ser egoistes»

Àgata Roca és actriu de la companyia T de Teatre, que demà i dissabte porta al teatre municipal de Girona «Delicades» unes històries d’Alfredo Sanzol que aparentment no guarden relació però acaben formant tot un univers

T de Teatre. Què té el teatre?

Té el directe que no tenen el cine o la televisió, té aquesta cosa màgica de tenir el públic allà i poder veure com reacciona. El teatre el fan els actors i el públic, no només els actors.

És vostè una dona delicada?

Mmm... crec que sí, m’atreviria a afirmar que totes les dones tenim el nostre costat delicat. Algunes són més fortes o més durs, però no vol dir que deixin de ser delicades. No només les dones, també les situacions en què ens veiem immerses, poden ser delicades.

La vida té sempre situacions teatrals?

En uns moments més que en d’altres, però sí, a vegades veus coses que podrien ser una escena de teatre. Potser per això la gent s’identifica tant amb el que veu al teatre. A T de Teatre sempre hem buscat molt reflectir escenes del dia a dia.

Va pel carrer com si veiés una gran obra de teatre? 

Sóc molt observadora, sí. M’agrada observar els llocs on vaig, com es relaciona i es comunica la gent. La vida és un bon espectacle.

El mundial de futbol és l’obra que es representa ara, criticat per una banda però amb seguiment massiu?

És una de les contradiccions que vivim. S’ha de diferenciar el que és l’espectacle de tot el que hi ha al darrere. El que surt a la llum de Qatar és una barbaritat, tot i que ja la sabíem. Que l’espectacle es representi en un lloc amb tan poca ètica, és molt trist. Però és futbol, i hi ha gent que vol mirar el futbol i li és igual el que hi hagi al darrere. No ho jutjo.

El millor del futbol és que ens hem oblidat de la guerra d’Ucraïna.

No és cap novetat, ens movem per modes, ara toca Ucraïna, després surt un altre tema i l'oblidem. Sembla que l’únic que persisteix és la Covid. La guerra també, és clar, però ja no ocupa primeres planes. Els humans funcionem així, per onades. Ara aviat, per Nadal, tocarà ser solidaris, ja tornarem després a ser egoistes.

Sort que la Marató de TV3 ens ajudarà a sentir-nos bones persones.

Exacte, però dura poc, fins després de festes.

No sembla que la Covid persisteixi gaire, al metro ningú du mascareta. 

Ara ja passem de tot. Algú va al metro, veu que ningú no en porta i diu, bah, doncs jo tampoc. Fins que arribi una altra onada i es tornin a posar ferms.

Com ho viu al teatre?

És un gust tornar a veure les cares del públic. Amb la pandèmia vam continuar fent teatre, la gent no va deixar d’anar-hi, però no els vèiem el rostre. Tenies la sensació que el públic no gaudia tant.

Es deixaria fotografiar nua per enviar la foto al seu xicot soldat?

Jo? Ah, ostres, ho diu per una de les històries de l’obra!

Dona, és clar, això no es pregunta sense un bon motiu.

Ha, ha, depèn de qui em fes la foto. Però no m’hi imagino gaire, la veritat. Queda molt lluny de mi, tenir un xicot soldat.

Quina influència té l’atzar en la vida?

Força. Però no sempre l’atzar porta bones notícies o fets positius.

Li agradaria morir a l’escenari?

Nooo. Quan algun actor ho diu, penso «quina sort, pensar així». Però jo, no. M’encanta la meva feina i espero gaudir-ne molt temps, però no em cal morir a l’escenari.

Subscriu-te per seguir llegint