Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

«Hem entès que les històries d’homes ens interpel·len a tots, per què les de dones no?»

Clara Segura dirigeix «La trena», el fenomen teatral de la temporada, que arriba aquest cap de setmana a Girona

L'actriu i directora Clara Segura. ZOWY VOETEN

La segona incursió de l'actriu Clara Segura en la direcció, l’adaptació del best-seller La trena, s’ha convertit en un dels fenòmens teatrals del moment. Després de l’èxit de Les noies de Mossbank Road, Segura, Cristina Genebat i Marta Marco es retrobenper explicar la història de la Smita, la Giulia i la Sarah, tres dones no es coneixen, però tenen en comú l’empenta de rebel·lar-se contra les circumstàncies que les oprimeixen. Aquest cap de setmana l'espectacle arriba al Teatre Municipal de Girona, amb tres funcions amb les entrades exhaurides, en una gira que també passarà per Olot, Figueres, Torroella de Montgrí i Bescanó. 

La trena s’ha convertit en el fenomen teatral de la temporada. Què té perquè enganxi tant?

No ho tinc clar, crec que és la suma de molts factors. Sabíem que podia enganxar als lectors, perquè el llibre ha sigut un best-seller, però no sabíem si aniríem més enllà. Sabíem que era una història molt emotiva, una història de dones... però no érem conscients que ara mateix necessitem tant sentir aquestes històries de sororitat. Ha sigut una supersorpresa la recepció, ha passat a ser una d’aquelles coses que s’ha de veure, i això no es regeix per cap patró.

El públic de teatre també té el record de Les noies de Mossbank Road...

Sí, però tinc la intuïció que hem arribat a un públic que no és només el teatral. Tinc la sensació que ens ha vingut gent que no havia anat mai al teatre.

Tenia clar que no volia competir amb el llibre o la pel·lícula, sinó anar al llenguatge teatral i suggerir

decoration

La trena narra la història de tres dones que tenen punts en comú tot i haver nascut en continents diferents, però no se li pot posar l’etiqueta de ser una història «només per a dones».

No, i ara! Però això passa sempre. A mi em pregunten si només interpel·la a les dones, però mai pregunten als homes si les seves històries només els parlen a ells. Hem entès que les històries d’homes ens interpel·len a tots, per què les de dones no? Tota la vida he anat a veure històries protagonitzades per homes i ningú ha qüestionat que hi pogués empatitzar. Què és això? Si ara ja estem en un altre nivell, amb mil gèneres! La trena no interpel·la només a les dones, si aquesta és l’excusa d’un home per no veure-la, no cal que vingui (riu).

Però les autores posen l’accent en altres temes?  

Sí, parlen de temes que ja hi eren però estaven en silenci. Les dones sempre hem tingut una veu, però no ens l’han deixat treure, i per això ara tenim ganes de parlar de nosaltres. Quan veig o llegeixo coses de dones, sento que parlen de mi, però també em passa llegint autors: Lorca o Wajdi Mouawad parlen de mi.

Com sorgeix la idea de portar el llibre a escena?

Després del confinament, la Marta Marco, la Cristina Genebat i jo ens vam reunir perquè teníem ganes de tornar fer alguna cosa juntes i realment no és fàcil trobar obres per a tres protagonistes femenines i de la nostra edat. Va ser una casualitat comentar el llibre i que les tres l’haguéssim llegit i ens hagués agradat.

Com l‘han adaptat?

Era complicat, perquè el text gairebé és una pel·lícula, de fet la Laetitia Colombani n’està fent una. La Marta i la Cristina l’han adaptat i jo l’he dirigit, sempre intentant poder-ho fer tot entre nosaltres, amb una altra actriu, Carlota Olcina, perquè jo faig de narradora. Entre les altres tres, fan cadascuna una de les protagonistes de les tres històries i fins a una trentena de secundaris.

Colombani l’ha vist?

Sí. Estem molt contentes perquè va venir i va quedar fascinada de veure que ho havíem fet entre quatre i també perquè hi ha aquest punt de veure que haver llegit el llibre no resta. Si haguéssim volgut fer una cosa a l’ús, intentant reproduir-lo, no hauria estat tan reeixit el resultat. Com que soc bastant novella en la direcció, tenia clar que no volia competir amb el llibre o la pel·lícula, sinó anar al llenguatge teatral i suggerir, que el públic hagués d’imaginar, com quan llegeix. Te l’has de muntar una mica tu, que llavors és quan agraden les coses.

A vegades, no calcar l’original és la millor manera de ser-li fidel. 

Exacte. És tan diferent de la novel·la, que remet a imatges gairebé de cinema, que fins i tot a qui l’ha llegit, l’obra de teatre li suma. I el que no l’ha llegit, ho acaba fent. Ens retroalimentem.

Tinc la sensació que ens ha vingut a veure gent que no havia anat mai al teatre

decoration

Diu que és una directora novella, però no una debutant. Vostè ja havia dirigit Cobertura, amb Bruno Oro, però La trena deu ser un repte molt més gran, amb tants personatges.

Sí. Jo sabia que ens podíem canviar de roba i de personatge a la velocitat de la llum, perquè l’escola d’on vinc amb el Bruno ho fa. Però aquí hi ha un altre repte, que la història arribés, que l’emotivitat i la duresa de les històries de les tres dones arribi.

Dirigeix i actua. S’ha atorgat el paper de narradora.

Si no, era molt difícil, la narradora és un paper perfecte per poder veure la funció des de fora. Està fora de l’espai i puc seguir fent de directora, polint detalls, tot i que intento no ser molt pesada, perquè tenir la directora cada dia allà passant notetes és un pal!

La trena té encara una gira molt llarga per davant, però ja té algun altre projecte com a directora sobre la taula? 

Encara hem de veure la vida que té La trena, que serà llarga, perquè tenim la gira i l’any que ve tornem a Barcelona. Però ens ve de gust pensar en un futur, però sense pressa. El que ens n’hem adonat és que quan tu tries les coses que vols fer, tens més a dir i més energia per fer-ho. Així i tot, costa trobar una obra que puguis dir: «és l’obra». 

I més enllà, que té a l’agenda?

Tinc pendent l’estrena de la pel·lícula Creatura, tornaré amb Filomena Marturano i diversos projectes audiovisuals que encara no es poden avançar.

Compartir l'article

stats