«‘Paraíso perdido’ és una història de matisos, és des d’on ha de parlar el teatre»

Pere Arquillué és Déu i Cristina Plazas hi encarna Satanàs, però «Paraíso perdido és una obra més política que religiosa», assegura la dramaturga empordanesa Helena Tornero. La figuerenca adapta el poema èpic de John Milton, realçant els trets més contemporanis del text, per a l’espectacle que dirigeix Andrés Lima i que es va estrenar al festival Grec. Després de fer temporada a Barcelona i abans de viatjar a Madrid, al Centro Dramático Nacional, arriba aquest vespre al Teatre Municipal de Girona. 

Publicat l’any 1667, el poema de Milton explica el desterrament d’Adam i Eva del Paradís, però també narra la caiguda de Llucifer. Reivindicat pels romàntics com l’heroi veritable, el Satanàs de Milton simbolitza el dissident que es revolta contra la tirania del cel, una rebel·lió fracassada que condiciona el destí de l’home i la dona. 

«Adaptar-lo va ser un repte, però de seguida t’adones que és un text molt connectat al nostre dia a dia», assegura Tornero sobre el text, del que s’ha quedat amb qüestions com l’ètica del poder, la capacitat de desobeir i rebelar-se o el paper de la dona en la societat. 

«És una obra amb moltes capes, Milton, que era proper a la conspiració republicana, es posiciona a favor de Satanàs i de qui gosa qüetionar el poder perquè aquest no és just. La religió, al final, també s’estructura com una monarquia», assenyala. 

En aquest espectacles sobre la rebelió i el lliure albir, Arquillué hi interpreta un déu fatxenda i perdonavides que explica el relat del món: «la pregunta que fa Milton és ‘si Déu ho pot tot, per què deixa que existeixi el mal? i això fa que el paper diví sigui més incòmode i més interessant». 

I és que, insisteix, aquesta no és una història de blancs i negres. «Els grisos sempre són millors que els blancs, i Paraíso perdido és una història de matisos, és des d’on ha de parlar el teatre». 

Paraíso perdido entronca amb la llarga llista de treballs teatrals de Tornero, que sol tenir un component ideològic important, fent pujar a l’escenari la crisi dels refugiats o qüestions vinculades a la memòria històrica. «Si puc triar els temes, han de provocar preguntes. A mi m’agrada el teatre que fa pensar. Ha de ser entreteniment, però s’han de poder plantejar interrogants interessants des d’un lloc que capti l’atenció del públic», assegura. 

En aquest sentit, considera que des dels seus orígens, la catarsi del teatre té «un punt curatiu». «El teatre inocula un drama per fer-nos treure el nostre, el patiment dels personatges ajuda a fer sortir el que tenim a dins», diu la dramaturga, que és també docent a l’Institut del Teatre, on és la cap de l’especialitat de Direcció i Dramatúrgia. 

Reescriure el relat d’Eva

El rol social de la dona també és un dels temes que travessen el muntatge. «M’interessava capgirar la idea que redueix la dona a les cures mentre l’home es dedica a la guerra perquèens estem adonant que la guerra potser no és tant important i les cures sí», diu l’autora teatral, i per això ha volgut donar veu a Eva i alliberar-la de la culpa.  

«Volia saber què pensava Eva enmig de la guerra entre àngels i dimonis», assenyala la figuerenca, que fa ressonar a Paraíso perdido les teories de l’ecofeminisme, que «vincula l’explotació de la terra i la dona, quan les dues són generadores de vida». 

Un altre dels temes que Tornero ha volgut introduir al muntatge és la demonització de l’ofici d’actor. «Durant segles la religió s’ha apropiat dels elements teatrals per transmetre al seu missatge, al mateix temps que criticava la transgressió del teatre i vinculava amb el dimoni la feina dels actors i la seva capacitat de transformar-se», resumeix la figuerenca, que actualment treballa en un monòleg per a l’actriu Míriam Escurriola.  

Subscriu-te per seguir llegint