«S’han perdut les ganes de cultura que hi havia en els anys setanta»

A Toti Soler, llegenda de la guitarra i de la música, veí des de fa anys de les comarques de Girona, se li acosten dies moguts: divendres vinent participa en el Festival de Jazz de Granollers, i dissabte presenta l’espectacle «Tot i més» al gironí Centre Cultural La Mercè, acompanyat de Nan Mercader i Tomàs Pujol, entre altres

Tot i més? Què més ens pot oferir, a aquestes altures?

Jo sempre vaig fent música, per mi no té aturador. Acabo de treure «Fill de la fortuna», el meu 37è disc, i ja estic treballant en propers. En podria fer uns quants, encara.

Es considera afortunat, aquest fill de la fortuna?

En certa manera sí, ja que sempre he pogut anar a la meva, fer el que vull. Ja és molt. Encara que té el seu preu.

Quin és el preu?

La soledat i sovint la indiferència. Bé, tinc 73 anys, mentre pugui faré discos i els concerts que em surtin, que són poquets.

No sembla aquest el millor país, per viure de la música. 

Aquí hi ha molt bons músics, però la música està molt poc considerada. Els músics són ignorats. La desinformació ha funcionat de manera molt activa. Per exemple, el silenci que hi va haver al voltant de la mort d’Ovidi Montllor. El mateix passa amb els nostres clàssics i els nostres músics contemporanis. Un amic meu ensenya al conservatori i no sap si recomanar als alumnes que es dediquin a una altra cosa. O acabaran acompanyant un cantant comercial, o marxaran a fora. Potser fent de professors, com a mal menor. Es promociona i s’aplaudeix la música comercial, d’entreteniment, i de la música seriosa ni se’n parla. 

És casual o hi ha interessos?

No crec que hi hagi interessos, deu ser per ignorància (riu).

Per què silenciaven Ovidi Montllor?

L’Ovidi deia les coses molt clares, potser això no interessa. Interessen els artistes que no facin mal, que ens facin creure que tot és bonic. A partir dels vuitanta hi va haver una gran davallada en el món cultural, en contrast amb uns setanta d’una gran riquesa. I encara som a la davallada, en tots els terrenys culturals.

Ja és trist, haver de reconèixer que estàvem millor als setanta.

La veritat és que sí. En el postfranquisme immediat, la gent tenia unes ganes de cultura que s’han perdut. Ara hi ha una cultureta mastegadeta, l’adequada per a una societat més aviat pobra.

Fa poc TV3 li va dedicar un documental. Significa que el volen jubilar? 

He, he, això a mi no em toca, jo no em jubilaré mai. Vaig néixer músic, jo cantava abans e parlar, ho sé pel meu pare. I quan em mori, continuaré cantant (riu).

Potser li passa com en Gardel, que diuen que cada dia canta millor.

La bona música queda. Una altra cosa és la música d’entreteniment, en la que, per cert, vaig participar quan era jovenet. Però ja vaig veure que allò era flor d’un dia. No m’interessa. Si n’hi ha tres que m’escolten, ja estic agraït.

No ha tingut ni un sol dia temptacions de penjar la guitarra?

Això és impossible. La guitarra va amb mi. La música és a dins meu... i surt quan ella vol. Penjar la guitarra? Si de cas, em tenen a mi molt penjat, que és diferent.

Tocant flamenc i jazz, no l’acusaran d’apropiació cultural, ara que està de moda?

M’agrada aprendre de tot arreu, tot és la meva escola. Un pintor vol ser com ell, no com Picasso, però potser aprendrà de Picasso. Escoltant d’altres, he intentat assolir la meva personalitat. Si ho he aconseguit o no, ho han de dir els altres. Bé, com que en aquest país hi ha aquesta poca educació musical...

Veig que aquest tema el té capficat. 

És que és la veritat. Hi ha un problema cultural general, però jo em limito a parlar de la música. Sóc molt amic d’uns quants músics excel·lents que no surten mai a la tele ni se’n parla mai. I això que són els músics que ara mateix fan coses. És igual la música contemporània que la clàssica. O que la sardana, pobra sardana. Els joves d’avui no saben ni qui és en Garreta, ni en Mompou, i segurament ni en Tete Montoliu. Les persones poden triar què escolten o què llegeixen, però els mitjans de comunicació també en són responsables. Jo ja no vull batallar, en faig prou de fer la meva tranquil·lament.

Subscriu-te per seguir llegint