Les veus de les dones monstre

El Bòlit desplega en una exposició l’ambivalència de la monstruositat femenina, acostant-se a través de l’art i el pensament a «la monstra» com una figura exclosa i, alhora, un ésser alliberat

«Inmersión» de Marina Núñez.

«Inmersión» de Marina Núñez. / Bòlit

Alba Carmona

Alba Carmona

Una teranyina de veus que aborden l’ambivalència de la figura de la dona monstre i la relació entre la identitat, el gènere i les construccions socials pren forma en la nova exposició del Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona. Des de divendres i fins al 30 d’abril, les seus del Pou Rodó i Sant Nicolau acullen El meu cos coneix cants inaudits, la carn diu ver, soc carn espaiosa que canta, plantejada per les seves comissàries, Ingrid Guardiola i Marta Segarra, com una recerca coral sobre la monstra i aquells cossos que surten de la norma partint de les tesis plantejades per la pensadora Hélène Cixous, que s’ha sumat a l’exposició.

L’any 1975 Cixous va publicar un dels textos més citats a la crítica feminista, El riure de la Medusa, d’on surt el llarg títol de la mostra i en el qual reivindicava la figura mitològica de la dona monstruosa o d’aquella dona que, pel sol fet de no seguir les normes estètiques o morals de l’època, era convertida en un monstre. Les preguntes que plantejava en aquest assaig de fa mig segle són encara candents, assegura Guardiola, i moltes joves poetes i artistes la tenen com a referent en un moment en què el concepte del cos i com ens hi relacionem està de nou sobre la taula.

«Tenim un debat obert en termes de gènere, un discurs desordenat i tens, molt centrat en els genitals, amb la Llei Trans; l’avortament és un tema que encara no està tancat del tot i, a més, el cos ha estat objecte de gran desprestigi per la pandèmia, perquè era l’origen de tots els mals. I a això li hem d’afegir que la dona sempre ha tingut una relació problemàtica amb el cos, perquè com diu Cixous mai l’ha pogut viure amb plenitud», apunta la comissària de la mostra i directora del Bòlit.

Totes aquestes qüestions sobrevolen l’exposició, sumades a la idea que, tot i estar immersos en l’exhibició constant a les xarxes, «hi ha qui té ganes de desaparèixer, de ser només una veu i no una forma predefinida, un sentiment molt femení que ja recull Cixous en els seus textos». «Quan et fiscalitzen el cos, la veu és llibertat i és relat, és fer de l’escriptura un cos», diu Guardiola.

Plantejada com una suma de veus d’escriptores, pensadores i artistes que aborden «la relació poètico-conflictiva amb el cos, sobretot aquell que vol viure al marge, sense respondre als cànons i les convencions i a allò que s’espera ell», la mostra del Bòlit posa en relleu les dues cares de la dona monstre.

«Ocells perduts» de Laia Estruch.

«Ocells perduts» de Laia Estruch. / Bòlit

Per una banda, és l’altra, sent exclosa i discriminada, i per l’altra, fent evident que aquesta alteritat és justament el que la fa lliure: «per Cixous, a la dona se l’animalitza, se la considera irracional i viu en el costat nocturn de la vida, és llunàtica... i si deixem de respondre a la raó de la llei i vivim des d’aquesta altra manera? La idea de l’anormal pot ser alliberadora».

Un mural pop amb més de 200 figuracions de la monstra és el pròleg que rep el visitant al Pou Rodó, amb l’espai disposat com una caverna on ressonen i entrecreuen les veus d’artistes com la mateixa Cixous, Forugh Farrokhzad, Txe Roimeser o Laia Estruch. «Qui s’acosti al mural no veurà a les imatges els motius pels quals les dones eren considerades monstruoses, perquè la monstruositat és una construcció social», apunta Guardiola, que enumera una llarga tradició que va de la mitologia clàssica, passant per la Bíblia, les caceres de bruixes dels segles XVI i XVIII o els estudis mèdics de finals del XIX que escrivien sobre «la imbecil·litat fisiològica de les dones».

El relat autobiogràfic de Cixous, que posa en relació les bruixes que llançaven al riu d’Osnabrück amb les dones jueves de la mateixa ciutat deportades i assassinades pels nazis; l’obra de la poeta i cineasta persa Forugh Farrokzad o un vídeo-assaig de Mireia Trias, Maria Isern i Maria Castan que lliga la gana i el desig de la monstra ja indiquen que la idea de la dona monstruosa no beu d’una única tradició o religió.

«The House Is Black» de Forugh Farrokhzad.

«The House Is Black» de Forugh Farrokhzad. / Bòlit

Al Bòlit Sant Nicolau s’hi presenten les culminacions de dues llargues recerques: els resultats de trenta anys d’investigació sobre la figuració de la monstruositat de l’artista Marina Núñez i els més de vuit de Jara Rocha i Femke Snelting, que reflexionen sobre com els biaixos de gènere de l’espai físic es reprodueixen al món digital.

L’exposició es complementa amb un programa d’activitats paral·leles que inclou converses, com la de Begoña Méndez i Victòria Szpunberg; una lliçó magistral de la mateixa Cixous amb la Càtedra Ferrater Mora o un taller amb performance de la ballarina i coreògrafa Núria Guiu. El tancarà Laia Estruch unint art contemporani i ornitologia en escultures fonètiques a les ribes del Ter.