Entrevista | Arantza Portabales Escriptora

«El temps no cura, tot deixa cicatrius, res no desapareix per sempre»

"Un no acompanya en el sentiment, la frase és només un tòpic, si realment es sent com l’altre, no necessita dir-ho"

Arantza Portabales, una de les dames actuals de la novel·la negra

Arantza Portabales, una de les dames actuals de la novel·la negra / Rubén García

Albert Soler

Albert Soler

Arantza Portabales s’ha convertit en una de les sensacions de la novel·la negra. Després de Belleza roja i La vida secreta de Úrsula Bas, publica El hombre que mató a Antía Morgade: en una trobada d’antics amics a Santiago, durant la festivitat de l’Apòstol, un d’ells resulta assassinat 

És llicenciada en Dret. Ho va deixar perquè l‘avorria?

El que m’avorria era la vida, el Dret és impossible que avorreixi (riu). El Dret són matemàtiques, i a més és infinit, i per si no fos prou, canvia cada quinze dies. En canvi, a la vida, quan de sobte es torna monòtona, se li ha de donar la volta.

És heretgia situar un assassinat ni més ni menys que durant les celebracions de l’Apòstol?

Ja només em faltava barrejar l’assassinat amb l’heretgia. No, aquest assassinat neix de la idea d’Agatha Christie d’apagar el llum i que aparegui un mort. Com que ja han passat molts anys des d’Agatha Christie, jo vaig decidir que, en lloc d’apagar el llum, els encendria tots. I és clar, a Galícia tots els llums només s’encenen la nit de l’Apòstol

Els sopars on es troben antics amics són un perill?

Totalment. Un s’adona que mai estarà a l’altura de les expectatives, no dels altres sinó d’un mateix. En aquests sopars, un no s’enfronta als excompanys, sinó al propi jo de fa trenta anys, al que va voler ser i no ha arribat a ser.

Pel bé dels autors de novel·la negra, a Espanya hi hauria d’haver accés lliure a les armes, així tindríem tants crims com als Estats Units? 

(Riallada) És meravellós que hàgim de deixar gran part dels crims a la imaginació. Tampoc no és tan necessari que el que és pràctic i real ho envaeixi tot.

Al llibre surten centres de menors. Justament ara s’està discutint si cal ampliar l’edat de responsabilitat penal.

En general, el problema que tenen les lleis, és que tenen vocació d’universalitat, i sempre ens semblen fallides quan s’apliquen a una particularitat. Això ens passarà sempre. Tenir una opinió sobre això, és complicat. Què pensaria jo si fos la mare d’una víctima? I si fos la mare d’un menor que se me n’ha anat de les mans? La visió seria molt diferent. Aquesta pregunta té tantes respostes. O sigui, que no l’he contestat (riu).

I a més, ha sortit la llicenciada en Dret. 

És clar que sí. A més, és ben veritat. Has de mirar d’abastar la majoria de possibilitats, però sempre hi haurà alguna cosa que en queda fora. La natura i la teoria del caos segueixen el seu curs i fan que una cosa que es va legislar amb vocació d’universalitat, de cop, quan s’aplica a un cas concret, distorsiona la realitat. És un problema habitual.

Sense solució?

S’hauria de resoldre amb una cosa meravellosa que es diu sentit comú.

Hem de sospitar els uns dels altres com Déu ens ha sospitat?

La senyora bondadosa que hauria d’habitar en mi, li hauria de respondre que no. La senyora pragmàtica que viu en mi, li respon que per descomptat.

La senyora pragmàtica que viu en mi, li diu que per descomptat hem de sospitar els uns dels altres

Un dels personatges el llibre diu que «hi ha dies que un és infeliç i d’altres que és plenament conscient de la seva infelicitat». Mai som del tot feliços?

Al contrari, crec que hi ha dues menes de felicitat, l’una és molt plena i l’altra té moltes reminiscències. Quan un és plenament feliç i n’és conscient, és un bum, bum, bum. Però hi ha un moment terrible a la vida, que és quan mires enrere i veus aquells instants petits, que vas ser molt feliç i no n’eres conscient. No els vas gaudir en la mesura que els hauries d’haver gaudit. Llavors dius «cony, però si aquí jo era molt feliç!». Estava asseguda a la platja llegint un llibre i no n’era conscient.

L’entristeix, quan li passa això? 

No, al revés, és meravellós, perquè t’adones que vas ser feliç, ho recordes amb nostàlgia, amb la mirada de biaix del temps

«No és cert que el temps ho curi tot», du un altre personatge.

Tot deixa cicatrius, res no desapareix per sempre. El temps ajuda a veure les coses amb una altra perspectiva.

Consola en res la frase «t’acompanyo en el sentiment»?

La frase és només un tòpic. Un no acompanya en el sentiment. Si realment es sent com l’altre, no necessita dir-ho.

Subscriu-te per seguir llegint