"Els aliats van valorar desembarcar a la badia de Roses"

A «Si el timbaler del bruc», el col·laborador d’aquest diari Xavier Carmaniu s’enfronta als grans episodis de la història de Catalunya i es pregunta què hauria passat si... Des de Guifré el Pilós fins a l’octubre del 2017, molts episodis conviden a preguntar-se si el present seria diferent en el cas que una decisió, un acord o una batalla haguessin tingut un altre resultat.

Li agradaria que avui fóssim francesos?

Ha, ha, ostres! Si els catalans fóssim francesos del segle XXI incorporats a França com una Perpinyà del sud, no.

Doncs com li agradaria?

Una de les hipòtesis del llibre és que el segle XIX hauria pogut evolucionar diferent, segons s’hagués comportat el Principat amb París i el poder central. Hauria estat interessant veure si una Barcelona francesa hauria estat tan encotillada pel centralisme com en el cas espanyol. I quins efectes hauria tingut en el desenvolupament de Catalunya. Ara bé, veient el segle XIX francès, em penso que hi hauria hagut centralisme.

El primer capítol tracta ni més ni menys que de Borrell, per bé que el comte. A veure si li faran canviar, com el nom del carrer de la Pobla de Segur.

Això passa per aquesta mania de voler fer homenatges a fets o persones massa recents. Jo també a vegades penso que sap greu que hagis d’esperar a morir-te perquè et posin una placa, però també entenc el perquè: quan un és viu, encara té temps d’espifiar-la i caure malament.

L’atzar forma part de la història? 

Quan estudies la carrera d’Història, ningú et parla de l’atzar. Suposo que perquè analitzar-lo és molt difícil. Però el simple fet que un rei tingui una filla en lloc d’un fill, acaba influint en la història. L’atzar pot influir en els esdeveniments, i tant.

Parla de la possibilitat que els aliats desembarquessin a la Costa Brava i no a Normandia. Això va poder ocórrer?

Els aliats van valorar diversos llocs on fer el desembarcament a Europa, i entre aquests hi havia la badia de Roses. Era senzill fer-hi arribar tropes del nord d’Àfrica i d’Itàlia. Es van arribar a estudiar les possibilitats i es va parlar amb gent del territori. Ho explica Francesc Dalmau al llibre «De Normandia a Palamós».

Canviar un fet del passat per a millorar-lo, podria acabar essent pitjor?

Sí, i al llibre n’hi ha un exemple. Però el futbol a vostè no li agrada, oi?

És l’única cosa que m’agrada.

Doncs un capítol analitza que hauria passat si el Barça hagués guanyat la Copa d’Europa de 1986, contra l’Steaua.

Un moment: jo era allà. 

L’acompanyo en el sentiment. Però la gran sort pel Barça va ser perdre la final. Si hagués guanyat, no hauria passat tot el que va venir després. El Barça no hauria caigut en la posterior decadència, en Núñez mai no hauria donat carta blanca a en Cruyff, no s’hauria introduït un sistema de joc que ho va revolucionar tot, etc. Hauríem menjat Venables i companyia durant vagi a saber quant temps més. El Barça seria un equip vulgar. És un exemple que pot semblar banal, però com aquest n’hi pot haver molts, a la història. Potser canviant la història per millorar el present, l’empitjoraríem. Ja diuen que l’infern està ple de bones intencions.

Com estaríem si l’octubre de 2017 les coses haguessin anat diferent?

Esperava la pregunta (riu). I no en tinc ni idea. Ni jo, ni ningú. Vagi a saber.

Ho pregunto millor: però és que podia haver anat diferent de com va anar?

Si la voluntat hagués sigut una altra, sí. Hi ha una sèrie de condicionants que no tinc clar que es donessin: voluntat de culminar el procés d’independència, i que totes les persones que hi havia al govern remessin en la mateixa direcció.

Ja ho està veient: encara continuen barallant-se.

Bé, el catalanisme sempre ha sigut igual (riu). És patètic. Potser el punt d’inflexió hauria pogut ser si s’hagués mantingut el pols en l’aturada del 3 d’octubre. Si hi hagués hagut algú amb voluntat real de continuar endavant i assumir-ne les conseqüències. Hi hauria hagut castanyes importants de resultats que no podem mesurar, cosa que a l’estat espanyol sempre li ha anat bé. I no crec que sigui res exclusiu de l’estat espanyol. En aquell moment sí que el món ens mirava. Però va ser aleshores. A partir d’aleshores, oblida-te’n.

Subscriu-te per seguir llegint