D'executiu de banca a escriptor: «Dos anys al llit ensenyen a valorar les persones i el dolor»

Després d’una vida professional dedicada a la banca (a Banca Catalana i Caixa Girona ), Francesc Miravet es va prejubilar i es va poder dedicar a la seva passió: l’escriptura. Ara publica «Despertar a Bujumbura», novel·la que recorre la vida d’una parella gironina que va estudiar Medicina i després va decidir anar a l’Àfrica a ajudar els més desafavorits

Què fa un banquer escrivint?

Donar pas a una inquietud que tenia des de jove i que per coses de la vida no havia pogut desenvolupar. També vaig deixar la Medicina, que l’havia estudiat durant dos cursos.

Va deixar la medicina per la banca: no s’estimava més curar la gent que escanyar-la?

He, he, hi ha banquers que escanyen, però n’hi ha que no. A la facultat hi havia molt de sidral, en aquells anys.

Tenen pitjor fama els banquers o els escriptors?

Diria que els banquers. I això que ho he sigut durant quaranta-dos anys. A tot arreu hi ha bones i males persones. Jo tinc molts antics clients que ara són amics meus. I empleats també.

Tenen pitjor fama els banquers que els escriptors, i això que ho he sigut durant quaranta-dos anys

Uns quants deuen ser de Girona, on va treballar. 

Molts són gironins, efectivament, conec molta gent de Girona. Per això he fet que els protagonistes siguin gironins.

Què recorda d’aquella Girona?

Hi anava cada setmana durant quinze anys, com a director de zona. I m’hi quedava a dinar. Recordo Sant Narcís, el Temps de Flors...

Els dies ideals per fugir-ne.

He, he, per qui no és de Girona, és un goig. També he tingut molts anys casa a Calonge, sóc un enamorat de les comarques de Girona. Passa que, per la meva feina, mai he estat ben arrelat enlloc.

Li agradaria haver anat de voluntari a una ONG?

Sí, i tant. Com diu l’Alba a la novel·la, per donar una mica a la gent els avantatges que jo he pogut tenir a la vida. Malauradament, per circumstàncies personals, no ho vaig poder fer. Circumstàncies que, si vol, li explico.

Per favor.

Abans de fer setze anys em vaig trencar la cama en un accident de cotxe. La recuperació va anar malament, vaig estar dos anys al llit. I vaig quedar coix.

Ha de ser dur, a aquella edat.

Mentre ets jove i fort, no té gaire importància, fas la teva vida. No podia córrer ni pujar escales, però era igual. Però quan et fas gran comencen a sortir molèsties, cada cop més greus. Coses de la vida.

Es va decantar per la medicina a causa de l’accident? 

No exactament. La medicina m’agradava d’abans. Era jove, treballava per pagar-me els estudis, a més tenia ganes de sortir... Al final vaig trobar una noia, ens vam agradar, ens vam casar, i vaig deixar els estudis per posar-me a treballar. I fins avui, que continuem junts.

Què ensenyen dos anys al llit?

Ensenyen a valorar les persones, a valorar molt el dolor. Ensenyen que no tot és guanyar diners o ser famós, sinó que val la pena ajudar els altres. Quan veus com de poca cosa és el cos humà, t’adones que no som res. L‘accident em va canviar la vida, però sap què? Mai no m’he sentit amargat. Em vaig sentir molt ajudat pels pares i per amics.

Què és el que li va passar, comparat amb el que ocorre a l’Àfrica?

Res, el que em va passar a mi no és res comparat amb el que passa a l’Àfrica. Quan el 1994 va tenir lloc la guerra a Ruanda, em va impactar. Igual que la de Iugoslàvia, o que ara la d’Ucraïna o més recentment això de Sudan. Però tret de col·laborar amb alguna ONG, poca cosa podem fer. Potser, escriure una novel·la.

Quan jo era jove hi havia el Por qué i El Caso, i si volies llegir desgràcies, anaves allà. Ara ens les serveixen arreu, per dinar i per sopar.

Tanmateix, no ha sigut truculent.

Quan llegeixes que en cent dies van matar 800.000 persones, no hi pots afegir gaire res més. En Narcís i l’Alba m’han servit de fil conductor per explicar el que passava aleshores.

Té la sensació que l’Àfrica ja ha deixat d’importar-nos?

No sé si ho han fet expressament o no, però ens han creat una cuirassa. Escoltes les notícies i hi ha guerres, violacions, canvi climàtic, sequera... Ja no hi ha bones notícies. Quan jo era jove hi havia el Por qué i El Caso, i si volies llegir desgràcies, anaves allà. Ara ens les serveixen arreu, per dinar i per sopar.

Subscriu-te per seguir llegint