Fill de la Martirio i músic reconegut: «Una idea és com una patata, de les branques en surten arrels»

Raúl Rodríguez presenta demà als jardins de l’Hotel Mar Tasmània de La Bisbal d’Empordà, el seu disc La razón eléctrica. Serà en el marc de l’Afro Flamenc Festival, i el reconegut músic -fill de la Martirio- tocarà el Tres Flamenco, una mena de guitarra inventada per ell 

Al bar de sota a casa s’han posat com bojos en saber que l’entrevisto a vostè.

Ha, ha, m’encantaria anar-hi.

No troba a faltar això tan flamenc de tocar a bars, tasques i tuguris?

Jo estic sempre disposat a tot. De fet, aparec als llocs més insospitats, pot ser que estigui vostè prenent una cerveseta en un bar, i vingui jo a tocar. Toco arreu. De moment no m’han vetat enlloc.

Sóc un antropomúsic, una espècie mixta, crec que sóc l’únic exemplar de la meva espècie

És un rara avis: a més de tocar, fa conferències.

Sóc un antropomúsic, una espècie mixta. Crec que sóc l’únic exemplar de la meva espècie.

Què pinta un antropòleg tocant la guitarra. 

Intentar entendre la creativitat.

Ho ha aconseguit?

He entès que una idea és com una patata. Li neixen branques que es converteixen en arrels. I va pivotant sobre si mateixa, buscant la supervivència. He entès que les idees són organismes vius que busquen la seva reproducció.

Aquesta vostra terra és experta en encreuament cultural, igual que el sud d’on jo vinc

Ve a un festival afroflamenc... al cor de Catalunya. Cap major mestissatge?

Aquesta vostra terra és experta en encreuament cultural, igual que el sud d’on jo vinc. Entendre els altres és el que més ens enriqueix.

Entenc que no creu en el concepte d’apropiació cultural.

No el conec. Jo conec aprendre coses dels altres. I fer-les meves. En realitat, la cultura és això. Això sí, s’ha de fer amb moltíssim amor.

Li parla la guitarra?

I tant. Com que treballo amb el Tres Flamenco -barreja de tres cubà i guitarra flamenca-, que és nou i no n’hi ha cap altre, és ell qui mana. Jo sóc l’instrument i ell és qui governa, o sigui que no només em parla, també em mana

Jo sóc l’instrument i el Tres Flamenco és qui governa, o sigui que no només em parla, també em mana

Què li mana?

Obrir una porta desconeguda cap a la música. Cap a una música que no té denominació d’origen. El millor que té un instrument nou és que no hi ha legislació vigent. No hi ha multes, tot està permès.

Ell i vostè, sols.

A més, en ser un instrument nou i jo l’únic que el toca, sóc el millor. Això va molt bé pels dies que t’aixeques poc animat. Però és clar, en ser l’únic, també sóc el pitjor. I encara és millor, perquè això em converteix en aprenent etern, cosa que és molt bona en l’art i en la vida.

Al flamenc hi ha molta tradició. Els puristes no es van enfadar quan va inventar un nou instrument? 

No, perquè estimo el flamenc, i les coses que es fan amb amor, tiren endavant. Al contrari, m’han acollit molt bé. El primer que vaig fer, abans de sortir a treballar amb l’instrument, va ser tocar amb els vells, amb la gent de les tavernes i les cases. En entorns no pagats, on la música es fa amb valor d’ús i no amb valor de canvi. No vaig contra el flamenc, sinó que intento fer-lo créixer des de dins.

Els cantes són d’anada i tornada?

Tots. Tots tenen un reflex de l’estranger. En el menor dels casos, qualsevol cançó local té el perfum d’un estranger que va passar per allà i la va escoltar. Per això la riquesa del flamenc és la seva capacitat d’integrar ritmes de tot el món.

Pregunto al músic i a l’antropòleg: està menystinguda la música popular?

Està agafat valor, hi ha molta gent nova fent coses molt maques, fent-ne noves lectures i tractaments. La música popular és indestructible, també és un organisme viu.

Ser músic essent fill de la Martirio no és difícil, és inevitable. I a més, és maco

És difícil ser músic essent fill de la Martirio?

No és difícil, és inevitable. I a més, és maco. Treballant amb la meva mare, millorem la relació humana, perquè l’art t’obliga a posar-te d’acord amb l’altre. La gent hauria de fer projectes creatius amb els seus pares o fills. 

Ho proposaré a la meva mare.

A més, he tingut un conservatori a casa. Per allà passaven els més grans. I gràcies a la meva mare he pogut tocar amb els millors a tot el món. Ser el seu fill ha sigut un privilegi, però també una escola. M’ha ensenyat que ens hem de posar al servei de l’art, no posar l’art al nostre servei.

Subscriu-te per seguir llegint