Kaurismaki presenta una preciosa història d’amor trista a Canes

Habitual del festival, on ha concursat cinc vegades obtenint el Grand Prix l’any 2002 amb “Un home sense passat”, s’esperava amb interès a Canes la tornada d’un dels directors més estimats al certamen francès, el finlandès Aki Kaurismaki. Inclassificable i sempre disposat a muntar el seu show durant la famosa pujada de les escales del Palais dels Festivals -on ha fet broma amb el Delegat General Thierry Fremaux-. Kaurismaki ha presentat en competició “Les fulles mortes”, el seu primer treball després de sis anys de silenci. I ha demostrat que està en plena forma amb aquesta malenconiosa i preciosa història d’amor que manté tots els elements que han construït el seu estil personal i intransferible. Farcida de referències cinematogràfiques -algunes explícites com “Brief encounter” de David Lean o “Pickpocket” de Robert Bresson- i d’altres més subtils, “Les fulles mortes” explica la relació entre una dona i un home solitaris als que diverses situacions atzaroses aniran impedint establir una relació sentimental. És un Kaurismaki pur, amb la seva estètica gairebé atemporal, els seus diàlegs conspicus, tenyits d’aquella tristesa i sentimentalisme dels seus millors films. I amb un homenatge molt emocionant i tremendament poètic al cinema de Charles Chaplin.

La segona pel·lícula a competició de la jornada ha vingut d’una altra habitual de Canes, l’austríaca Jessica Hausner. Quatre anys després de “Little Joe”, la directora centreuropea ha presentat “Club zero”, una pel·lícula terriblement inquietant -fins i tot hi ha una escena especialment desagradable de veure- centrada en l’alimentació ecològica i les noves teràpies nutritives. “Club zero” està protagonitzada per Mia Wasikowska, que interpreta a una professora d’un elitista institut que convenç un grup d’estudiants per introduir-los en uns nous hàbits alimentaris partint del concepte d'“alimentació conscient” que progressivament s’aniran tornant més i més perillosos. Com és habitual en la seva directora, “Club zero” excel·leix per la metòdica, mil·limètrica i minimalista posada en escena. Des del vestuari als decorats, passant per la planificació dels enquadraments, tot està calculat al detall amb una precisió gairebé obsessiva. Aquesta perfecció formal potser dilueix una mica el seu discurs de fons, que una vegada plantejat no s’acaba de desenvolupar.

Finalment, a la Quinzena dels Cineastes, el franco-americà Michel Gondry ha presentat “Le livre des solutions”, el seu darrer treball protagonitzat per Pierre Niney. Lluny de la inspiració de les seves grans obres com “Eternal sunshine of the spotless mind” o “The science of sleep”, Gondry parteix d’una molt bona idea -un director decideix robar la seva pròpia pel·lícula una vegada veu que els seus productors l’obligaran a canviar-ne el muntatge- però que s’esgota ràpidament. Hi ha alguna cosa d’autoretrat pervers en aquesta comèdia que ha provocat alguns dels moments més divertits del festival. Llàstima que aquestes espurnes de genialitat es van diluint en una segona part de la pel·lícula menys inspirada i força repetitiva.

Subscriu-te per seguir llegint