Un repàs a la història de la ceràmica a partir d’una col·lecció particular, a Torroella

La Fundació Mascort de Torroella de Montgrí repassa la història de la ceràmica amb 250 peces de totes les èpoques procedents de la col·lecció particular de l’advocat i col·leccionista Ignacio Brugarolas, fins ara inèdita. La tria, batejada com A la recerca de la bellesa. La col·lecció de ceràmica d’Ignacio Brugarolas, reuneix més de 250 obres ceràmiques d’alt valor artístic que van des de la ceràmica catalana fins a la precolombina, passant pels principals centres d’Europa, el Pròxim Orient i la Xina. 

La mostra, que es pot visitar fins al 15 d’octubre, vol ser un homenatge a la memòria de Brugarolas (Barcelona, 1949-2021), un advocat que va incorporar la ceràmica a la seva quotidianitat per a poder gaudir de la seva bellesa que, segons afirmava, pot provenir de la seva decoració, forma, raresa, espontaneïtat, gust popular o creació artística. 

Per a recordar-lo, la Casa Galibern acull una exposició comissariada per Josep Antoni Cerdà que posa en relleu les peces més notables de Brugarolas, classificades segons la seva procedència, material o estil. El recorregut comença amb una secció dedicada a les peces ceràmiques per les que es va sentir especialment atret, incloent-hi ceràmica xinesa i precolombina. Seguidament, l’obra de terrissa mostra recipients medievals, i destaca per una important col·lecció de gerres d’aiguamans catalans (segles XVIII i XIX) i plats de Girona, Arenys de Mar i Mataró. També sobresurt un plafó barceloní de rajoles policromades (segle XVII) que representa un encontre entre dos cavallers, i que prové d’una masia fortificada de Badalona.

L’elegància de la ceràmica del Pròxim Orient acaba de completar la planta baixa de la fundació, on s’exhibeixen plaques policromes de ceràmica safàvida de l’antiga dinastia persa (1502-1736), de Kashan i Nishapur (segles X i XI), així com alguns exemplars de la famosa producció d’Iznik, a la Turquia actual.

El primer pis de la Casa Galibern inicia el discurs expositiu amb peces de pisa catalana i ceràmica policromada renaixentista italiana, amb obres procedents de centres productors com Deruta, Urbino i Castelli, on predominen plates i sotacopes que representen escenes del món clàssic grecoromà i dels relats de l’Antic i el Nou Testament, així com un conjunt de beneiteres d’ús privat. 

En quant a la ceràmica espanyola, Brugarolas mostrava una predilecció especial per l’aragonesa, així com la de centres productors com ara Triana, Talavera de la Reina, Puente del Arzobispo, València i Manises. 

Al final del recorregut s’exhibeix una col·lecció de plafons ceràmics de sants, on representacions com la Mare de Déu del Roser i sant Antoni de Pàdua conviuen amb autèntiques rareses, com un plafó inspirat en un gravat de l’Ecce Homo, un altre amb la imatge de sant Lluís de França o el de sant Hipòlit màrtir, datat l’any 1716 i signat per Josep Gual (1700-1737).