«Sempre decebo la gent, quan veuen que no sóc gegant»

Eneko Sagardoy, el gegant d’Handia i un dels protagonistes de la sèrie Patria, va ser divendres a Girona, presentant al Trufffaut la pel·lícula Irati, situada al segle VIII en les muntanyes basques

M’ha donat la mà amb força, m’agrada. Això és perquè és basc?

No ho sé. M’agrada. Si dónes la mà, dónes la mà. Potser és perquè a la sèrie que estic rodant a Roma treballo amb uns hongaresos, que són mestres de cavall, i donen la mà que et mors de dolor. Igual me n’han ensenyat una mica.

No el veig tan gegant com a Handia.

Perquè m’han tret els talons (riu). Sempre decep a la gent, això significa que alguna cosa vam fer bé quan rodàvem la pel·lícula. El personatge del gegant m’ha perseguit i encara em persegueix. I la gent s’endú realment disgustos. Però com li dic, el seu disgust és la meva alegria, perquè vol dir que ho vam fer bé.

Va rodar també Pàtria. És dur per a un basc reviure allò?

És molt interessant fer una mirada al passat, perquè t’obliga a enfrontar-te al present i al futur. És dur, perquè suposa acostar-te a una ferida molt gran de la societat, però va ser molt interessant i ho vam fer amb molt de respecte. Aquí hi ha els resultats, totes les consciències que ha mogut la sèrie.

Per sort, gran part de la meva adolescència i vida adulta ja ha estat sense l’existència d’ETA. Algunes coses te les pots imaginar o documentar-te, però n’hi ha d’altres que amb la sèrie les revius. És duríssim

Vostè ha viscut en pau tota la vida, va néixer al 94. 

Sí, sí. Més o menys, vaja. M’he estalviat una grandíssima part de la violència, però tot i així ha estat una mica present al meu voltant. En tinc vagues records i altres records que no tan vagues, més nítids, però és veritat que per sort, gran part de la meva adolescència i vida adulta ja ha estat sense l’existència d’ETA. Algunes coses te les pots imaginar o documentar-te, però n’hi ha d’altres que amb la sèrie les revius. És duríssim, és clar.

A Irati tracten el conflicte entre cristianisme i paganisme al segle VIII. Vostè seria cristià o pagà?

Jo seria pagà, però vaja, sens dubte. Pagà contra tota llei i sobretot per rondar pel bosc i tastar aquestes receptes especials de la bruixa de la pel·lícula.

Rodant a Roma amb Anthony Hopkins, no té por que el mossegui?

(Riallada) Vostè dirà, fins i tot hi ha personatges amb màscares. Està sent una experiència increïble rodar amb actors internacionals, sis mesos a Roma, amb animals de tota mena, amb cavalls, amb quadrigues, i estic feliç. Cada vegada que surto d’allà dic, de debò he estat treballant en el circ romà? I sí, sí, sí. I molt content. Aprenent a donar fort la mà (riu).

Treballar amb Anthony Hopkins genera moltíssim respecte i és tot un honor compartir sèrie amb ell

Mossegar potser no el mossega, però un actor com aquest se’l pot menjar si comparteixen escena. 

Genera moltíssim respecte i és tot un honor compartir sèrie amb ell. Només formar part de la mateixa sèrie que hi ha Anthony Hopkins i tants altres actors, per a mi és ja tot un honor. Fa molt que en una feina no m’ocorria això de sentir que estic aprenent cada dia, és impressionant.

Estava nerviós, en arribar?

El primer dia sí, molt, perquè era el meu primer treball en anglès. Ens van posar un coach d’accent, perquè volen un accent concret d’anglès. Però el primer dia sí que va ser dur. Em deia: realment seré capaç de fer això?

Què trobes a faltar de la vida normal, si em permet la paraula?

La rutina i l’estabilitat. Jo veig els oficis del meu voltant, molts són mil vegades més durs que ser actor, però n’envejo la rutina i l’estabilitat. Saber quant cobraràs cada mes, tenir una feina estable.

Hi ha feines mil vegades més dures que ser actor, però n’envejo la rutina i l’estabilitat

Si és que hi ha feines estables avui dia.

És clar, però si hi ha alguna cosa que per naturalesa no té el meu treball, per descomptat seria l’estabilitat.

I sortir amb la colla d’amics? 

 En aquest sentit, jo continuo fent el mateix. Visc a Bilbao.

I això què significa?

Doncs que allà ens coneixem tots, que som un poble, és a dir, ni els meus treballs ni jo som cap novetat. A més, els treballs que faig no són productes comercialíssims, superexposats, que em portin a primera línia. Llavors, al carrer jo puc caminar amb total tranquil·litat i gairebé amb un anonimat total, fins i tot a Madrid.

És a dir, encara no mira per sobre de l’espatlla als examics? 

No, en absolut. No tinc examics, de fet (riu).

Subscriu-te per seguir llegint