Els temps verbals del Sónar

El festival ha celebrat el seu trentè aniversari amb una brillant actualització del passat i una aguda anticipació del futur

Aphex Twin és un dels productors més rellevants i influents de la història de la música electrònica; sense els seus treballs, més de la meitat dels artistes que han passat pels escenaris del Sónar en els seus trenta anys de vida ni tan sols existirien. Ho va demostrar divendres a la nit a Barcelona.

Eric Prydz, referent del house progressiu, ha dissenyat un espectacle immersiu -HOLO- generat mitjançant hologrames projectats sobre un joc de pantalles gegants i una combinació colossal de làsers que dona moltes pistes sobre com hauran de ser els concerts a partir d’ara. Una altra opció serà emular Fever Ray, cofundadora de The Knife, la qual està fent servir una actuació teatral amb una banda completa per presentar el seu aclamat nou àlbum, Radical Romantics. 

La catalana Bad Gyal s’ha convertit en un ídol global, una icona d’una generació que seguirà el camí que han obert exponents del talent nacional com Samantha Hudson, La Zowi i Rusowsky, apadrinades per la marca… Tous. Sí, sí, Tous.

Ángel Molina, un dels millors djs de l’Estat, va tancar el primer Sónar. Tres dècades després ho va tornar a fer, quan dissabte era un record tèrbol i diumenge una realitat difusa per als 120.000 assistents congregats a la Fira i el recinte de Gran Via, a l’Hospitalet de Llobregat.

Des de la penombra, el rap de Little Simz, el hip hop queer de Cakes Da Killa i la fusió de dance, r&b i pop de Shygirl van mantenir actiu el compromís del Sónar amb les rimes urbanes.

La tendència global cap a la música del Latinx club també s’ha reflectit al festival: de Nick León a Manuka Honey, passant per Dinamarca o Amor Satyr i els nacionals Phran, Flaca, Toccororo, Cardopusher, La Niña Jacarandá i el productor habitual de Bad Gyal, o sigui, Merca Bae.

Durant el suposat Sónar de dia, els sets de Black Coffee, The Blessed Madonna, Max Cooper, Horse Meat Disco i 2manydjs amb Peach & Tiga, en una sessió exclusiva per a la cita barcelonina, van evidenciar que la nit és un estat mental perquè no depèn de la llum solar.

El Sónar+D o l’exclusió digital

«Abans, si hi anaves, estaves dins; ara, si t’ho perds, et quedes fora». La frase sembla una obvietat, però sintetitza l’essència del Sónar+D, la divisió tecnològica del festival homònim que se celebra cada mes de juny a Barcelona. No és una fira. Ni un congrés. No és un simposi. Tampoc una convenció. És molt més que això.

Com ja s’ha dit en aquest mateix diari, és una trobada tecnològica ineludible a escala mundial, a l’alçada del Mobile World Congress (MWC), organitzat també a la capital catalana i amb múltiples i variades confluències i aliances amb el Sónar+D. No és cap casualitat que hagin coincidit en el temps i l’espai. Ho certifiquen reputats analistes d’arreu.

«Abans, si hi anaves, estaves dins». Què significa el primer tram de l’oració amb què s’obre aquesta anàlisi? Doncs que, en el passat, quan es començava a parlar de la quarta revolució industrial, el fet d’assistir al Sónar+D suposava descobrir en només tres dies quines aplicacions s’estava donant a la intel·ligència artificial, la robòtica, la internet de les coses, la realitat virtual (i mixta i augmentada), el 3D, el big data o la blockchain en l’univers en el sector cultural: música, imatge, art…

«Ara, si t’ho perds, et quedes fora». Per què? La participació en el Sónar+D va deixar de ser opcional per als professionals de la comunicació i el negoci digitals en les dues edicions anteriors a la interrupció forçosa per la pandèmia del coronavirus. Nombroses novetats sobre creació, producció, distribució i interacció amb el públic eren discutides en aquest escenari abans que en altres cites, com el mateix MWC.

El Mobile semblava més seriós, tot i que el Sónar+D era més efectiu i útil. Per aquesta raó van entrar en una dinàmica de retroalimentació sana i profitosa. Avui, un dia després que hagi acabat la convocatòria de 2023, no és aventurat afirmar que costa entendre les implicacions de la cinquena revolució industrial sense haver viscut les experiències que brinda l’extensió tecnològica del festival electrònic. Allò que va arrencar de manera tímida i dubitativa ha crescut tant que ja té personalitat pròpia. Convidats com Kate Darling (MIT Media Lab), Elijahn (Butterz), Stefanos Levidis (Forensic Architecture) o Daito Manabe y Yuya Hana (Rhizomatkis) justificarien la programació al marge del sarau musical. Sigui com sigui, si segueixen junts -per molts anys!-, el resultat serà encara millor. josep lluís micó barcelona

Subscriu-te per seguir llegint