Francesc Galí recupera la memòria de «la moguda empordanesa»

Francesc Galí va ser el baixista de Los Carbónicos, una de les nombroses bandes musicals que, durant els anys 80 i 90, van néixer, créixer i desaparèixer a l’Empordà. Va ser tal l’impacte que van provocar en tota una generació com el silenci i l’oblit al qual van quedar reduïdes.  Per recuperar-ne la memòria i amb la mirada d’aquell que ho ha viscut des de dins, Francesc Galí ha indagat en les catacumbes d’aquesta història col·lectiva parlant amb els principals testimonis –els músics– i resseguint els escenaris on van fer-se grans. El resultat és l’assaig Empordà elèctric (Cal·lígraf), que es presenta demà les vuit del vespre al Teatre de Roses, i que inclourà l’actuació del grup Ginger.   

Francesc Galí ha explorat la història de dotze d’aquestes bandes. Per descomptat, Los Carbónicos, però també Àspid, Locura de Amor, Ganja, Rockson, The Montheros, Apátridas, Código de Barras, La Cripta, Digit-Arts, Doctor Chivato, Hobbie, Imprevisibles, No sé, Tremendos, Tarkiana, Crash 80, Barretina Blues i, potser la més icònica, Sangtraït. 

A l’autor, l’ha atret «aquesta història que no s’havia explicat» i que va aflorar entre la fi de la movida madrilenya, a principis dels 80, i l’esclat del rock en català, el 1991. 

«Durant tot aquell temps, hi hagué una gent que van fer música a l’Empordà, que venien dels 70; va haver-hi un esclat de rock i es va crear el col·lectiu Empordà elèctric, capitanejat pel músic Carles Garcia, de Roses, qui va ser-ne el pare espiritual», comenta Francesc Galí qui, a través de la música, també ha pogut fer «un retrat de l’època» sense obviar les parts fosques d’aquell temps on les drogues van jugar un paper determinant i van deixar empremta. 

L’autor reconeix que ha calgut una intensa investigació que l’ha dut a retrobar-se «amb tota la gent que havia conegut tots aquells anys, veure què havia passat, com ho van viure» i connectar-ho «amb el moment actual». 

Un dels puntals de tota aquella història va ser el concert del 3 de maig del 1989 a la plaça de Braus de Figueres que va donar lloc al disc El gran masturbador, editat pel mateix Ajuntament. 

«Era un moment molt creatiu, amb poca formació musical, però moltes ganes d’explicar coses», descriu Galí. Tot això ho podien fer, sobretot, perquè existia un circuit de locals on els grups tocaven en directe.

Un «rigor obsessiu»

El llibre, que llueix una icònica portada dissenyada per l’artista Juan Cardosa, qui ja havia fet cartells per a Los Carbónicos, està escrit en forma de crònica i cadascuna de les bandes té un capítol dedicat.  A més, inclou un pròleg escrit pel periodista catalanomexicà i premi nacional de Periodisme, Oriol Mallo, qui en destaca el «rigor obsessiu» de Galí a l’hora de descriure «la moguda empordanesa» i la «immersió en els actors i els supervivents d’aquell mapa únic de locals d’assaig, bars i billars, estudis de gravació i colles d’amics que s’iniciaven en els rituals del sexe, les drogues i el rock’roll». 

El llibre es conclou amb el mític concert del juny del 1991 al Palau Sant Jordi, una actuació que va deixar pòsit i que encara viu en la memòria d’uns quants.

Subscriu-te per seguir llegint