«Ser dona costa, però ara mateix, veig que ser home també»

"Jo tenia disset anys i una persona de certa rellevància pública em va acorralar contra una porta: amb una coça als ous es va acabar"

Batallé, amb el llibre que acaba de publicar

Batallé, amb el llibre que acaba de publicar / Marc Martí

Albert Soler

A «Massa deutes amb les flors», Iolanda Batallé narra l’experiència d’una dona en crisi que s’instal·la a les muntanyes. A través de diverses veus, l’escriptora ens va descobrint un fet colpidor que hi va ocórrer temps enrere. Batallé va presentar ahir la novel·la a Girona, a la Llibreria 22 

Julio Camba deia que la muntanya l’avorria, que per a inspirar-se, res com la ciutat.

Els meus llibres anteriors passen a la ciutat o a la platja, ja tenia ganes d’un canvi. No m’avorreix gens, la muntanya.

I la solitud?

Tampoc, perquè m‘agrada llegir, escriure, dibuixar... La gent té la percepció que m’agrada estar amb molta gent, potser per les feines que he dut a terme. I ja m’agrada, però sóc molt solitària, necessito silenci i tranquil·litat. Ara mateix, els dies de presentacions són preciosos, però són tan intensos que de tant en tant busco llocs de silenci.

Sé més el que em volen dir les dones quan em miren, que els homes

Un seu personatge diu «mai sé el que em volen dir les dones quan em miren». Vol dir que ho sap algú, això?

Ni el que volen dir els homes (riu).

Ui, les mirades dels homes a una dona són transparents, em penso. 

Ha, ha, jo sé més el que em volen dir les dones quan em miren, que els homes.

S’hi ha de fixar millor.

(Riallada) És una entrevista diferent, aquesta, eh?

Tots som personetes que un dia ens morim i ja està

Un altre personatge diu: «Dins de cadascú de nosaltres hi canta una polifonia». Però dins dels joves sona reggaeton?

Potser totes dues coses. Al llibre hi ha diferents veus, però això és un relat molt oral. I tots els personatges són el meu alter ego, és una polifonia. Malgrat ser personatges diferents entre ells, s’acosten a temes que ens afecten a tots, perquè tots som personetes que un dia ens morim i ja està.

Esperança i por són la mateixa cosa, com afirma un altre personatge?

Aquest personatge considera que totes dues són molt perilloses.

I vostè? 

Per a mi, la por ens marca a tots i en parlem molt poc. Crec que l’hauríem de compartir més, compartint-la continua essent por o dolor, però potser no tan profunda. I d’esperança en tinc molta, sóc bastant romàntica.

La por ens marca a tots i en parlem molt poc, crec que l’hauríem de compartir més

Però si ja no en té ningú.

Jo sí. No sé si sóc optimista, però tinc esperança, i això em dóna força.

Un altre assegura que «el paradís te’l dibuixes tu a dins del cap». Què hi té vostè al cap, quin és el seu paradís?

Haver pogut escriure aquest llibre de la manera que l’he escrit. El paradís és gaudir del silenci, anar a poc a poc, que les persones que estimes estiguin bé. A 51 anys, el paradís són coses petites. Abans hi ha la passió i la intensitat, però a partir d’una certa edat, la tendresa ens salva.

Pensava que era al revés, que amb els anys ens fem més durs.

A les parelles el sexe i la passió s’acaben, tot s’acaba, però en les que sobreviuen, és perquè hi ha tendresa.

El sexe i la passió s’acaben, tot s’acaba, les parelles que sobreviuen, és perquè hi ha tendresa

Ah, hi ha parelles que sobreviuen? 

Ha, ha, algunes. No parlo de tendresa entesa com a cursi o nyonya, sinó una tendresa profunda.

És empàtica?

Crec que sí. Millor dit, sé que sí. Potser a vegades massa, però és bo. Amb els anys he après que per dirigir equips és important ser empàtica. I generosa.

Encara costa, ser dona?

Ser dona costa, però ara mateix, veig que ser home també costa. Fa por.

Ni que ho juri. Quan li he fet dos petons al saludar-la, he sigut molt curós, no fos cas. 

Fa broma, però alguna cosa certa hi ha en el que diu. Ha costat tant ser dona, i continua costant, que ara els homes estan una mica descol·locats. No saben com comportar-se, si fer això, si fer allò... Al final, la certesa és que a tots, homes i dones, ens costa molt llevar-nos al matí.

Li han fet mai un petó no volgut?

Sí. Però li vaig fotre una puntada als ous. I molt abans del metoo.

Amb els anys he après que per dirigir equips és important ser empàtica. I generosa

La veig guerrera, Batallé.

És que va ser més que un petó, va ser una cosa denunciable, jo tenia disset anys i em va acorralar contra una porta. Amb la coça als ous es va acabar, no va poder fer-me res més.

Potser mai ha pogut fer res més, després de la puntada.

(Riallada) Era una persona amb certa rellevància pública.

Subscriu-te per seguir llegint