«Un casa es quasi un ésser viu, aquesta explica coses, rep, accepta»

El colombià Nicolás G. Botero és el director de la residència literària Finestres, que s’ha presentat fa uns dies i està situada a la casa la Sanià, en un paradisíac indret de Palamós

A mi un gandul com jo li donen la beca per a residir aquí, i no escriuria res. Em passaria el dia en la piscina, al mar, passejant o veient la tele.

 Jo ho puc entendre, però gairebé tot el que serveix per a la vida serveix per a l’escriptura. Si es passa un mes aquí contemplant la naturalesa, simplement mirant Cala Sanià, mirant l’horitzó, banyant-se a la piscina o passejant pels boscos, i no escriu una sola pàgina, ja val la pena. Aquest parèntesi en la quotidianitat deixarà més fruits que qualsevol altra, que unes vacances de festa a Acapulco o què sé jo. Jo no li demano a ningú que vingui a escriure estrictament, ja ells veuran si aprofiten el temps o no, és problema seu, però gran part de la invitació és precisament a gaudir de la naturalesa, del que hi ha aquí.

Si es passa un mes aquí contemplant la naturalesa, simplement mirant Cala Sanià, mirant l’horitzó, banyant-se a la piscina o passejant pels boscos, i no escriu una sola pàgina, ja val la pena

És a dir que puc venir, no escriure ni una línia i ningú em tirarà res en cara.

No, perquè tampoc els demano als escriptors que han estat aquí, que em mostrin el que han fet, és una cosa íntima.

Encara ronda per aquí l’esperit de Truman Capote?

 Jo vull creure que existeix.

Parlant de Capote, cal tenir la sang freda, per ser elegit per a residir aquí? 

Al contrari, es tracta precisament de trobar les combinacions que puguin propiciar-ho. No és un treball racional. Clar, hi ha una part exigent que és la de passar un jurat de molt bons lectors, però no és de cap manera un càlcul matemàtic i fred, és una cosa que habita en una altra regió de nosaltres, dels éssers humans.

I si se’m concedeix a mi i em dedico a organitzar festes, afters i raves?

No, això és impossible, perquè jo estaré aquí prohibint-ho (riu).

Les finestres s'han d'obrir sempre cap a la cultura. I cap a la naturalesa

Finestres. Cap a on cal obrir-ne?

Sempre cap a la cultura. I cap a la naturalesa. I cap a tota la cultura que sigui capaç de posar la naturalesa en un sentit molt ampli, no solament com els arbres i la mar, sinó en el comportament de tot el que existeix, respectant l’harmonia.

 Camba deia que si el portaven al mar o a la muntanya i s’avorria, no s’inspirava, necessitava la ciutat, la gent. 

Hi ha tota mena d’escriptors. Bukowski també era un que detestava la naturalesa, necessitava la ciutat.

I l’alcohol, de passada. I les dones.

(Riu) És una qüestió de caràcter i de personalitat, no? Però estar en un entorn com aquests és inspirador, no dic solament per a la literatura, per a la vida, perquè estàs en una actitud diferent a la que tens a la ciutat. Estàs més obert, mires al voltant i no veus només ciment i cues de gent, taxis, smog. Estàs en un altre món.

Estar en un entorn com aquests és inspirador, no dic només per a la literatura, per a la vida,

La casa es diu Sanià. L‘escriptura és una sínia?

No, jo crec que l’escriptura és un treball amb la terra, és un treball de pala, de llaurar un terreny, de tenir-ne cura.

Així, la inspiració és un mite?

La inspiració existeix, el que passa és que s’ha de treballar. L’entusiasme es treballa. No pots estar gandul tot un any i pensar que ja tindràs una il·luminació. Les persones que tenen arravataments d’inspiració és perquè estan constantment pensant en un tema i donant-li voltes. I després arriba un moment en què potser una olor, l’olor del salnitre, ja et fa venir una idea a la ment i tens una inspiració. Però cal estar-hi obert, no és una cosa que ocorri així, plas.

La inspiració existeix, el que passa és que s’ha de treballar. L’entusiasme es treballa.

Una casa tan blanca no remet al terror a la pàgina en blanc dels escriptors? 

Cap pàgina en blanc és realment una pàgina en blanc. Si grates, sempre hi ha una història. El problema de la pàgina en blanc és més de l’autocrítica i els nivells d’exigència que té cadascú, perquè la pàgina en blanc en realitat és una possibilitat, no necessàriament un abisme.

Què explicarien aquestes parets si parlessin?

Ha, ha. Parlarien del procés obsessiu de creació de Truman Capote, però que també es divertirien explicant les experiències d’altres escriptors que han passat per aquí. Les parets d’aquesta casa explicarien gairebé el making off d’una literatura que s’està fent en aquest moment.

La pàgina en blanc en realitat és una possibilitat, no necessàriament un abisme.

Una casa té vida?

Totalment. És gairebé un ésser viu. Aquesta casa té personalitat, explica coses, rep, accepta, però també pot generar malsons a algú i pots trobar els fantasmes, que et poden agradar o no. És a dir, et trobes amb una realitat que està molt viva.

Subscriu-te per seguir llegint