Clara Peya: «Que existeixi la idea de perfecció genera moltíssima violència»

La pianista i compositora Clara Peya acaba de publicar el seu tretze disc, Corsé, una «defensa radical contra el concepte de perfecció». Tretzè disc, tretze cançons i tretze veus d'artistes com Sílvia Pérez Cruz o Albert Pla, «el número imperfecte total», per defensar un treball amb què la palafrugellenca reivindica la imperfecció com a motor del món. «La imperfecció desitja, es vol moure perquè no està bé amb el que té, està viva», diu l’artista sobre la idea que travessa Corsé, un treball coproduït per La Marfà - Centre de Creació Musical i l’Auditori de Girona, que aquest dissabte n’acollirà la presentació oficial.

La Ludwig Band i Clara Peya estrenaran els seus nous treballs a l'Auditori de Girona

La violència de les cotilles surt en forma de lletres que parlen de punyals i martells, però no en les formes, més madures i menys enfadades que abans, perquè amb els anys, reconeix, ha guanyat empatia.

Defineix Corsé com una rebel·lió personal contra la perfecció. És un concepte que ens imposen o ens autoimposem?

Hi ha de tot. Corsé és una defensa radical contra el concepte de perfecció. Que existeixi la idea de perfecció genera moltíssima violència. A mi m’agrada pensar que la imperfecció desitja, es vol moure perquè no està bé amb el que té, està viva. La perfecció és estàtica, inert, està morta perquè no desitja res. Els éssers vius som imperfectes, i ens movem en aquesta cerca i desig constant de la mutació. 

La imperfecció mou el món?

Clar. En els meus discos sempre parlo del mateix, d’aquest sistema opressor que ens imposa mandats que generen incomoditat. Sovint, viure és incòmode. Aquesta música intenta ser un espai on calmar el malestar i el maltractament que ens imposem. És també un espai per a la ràbia, per a la frustració de no ser mai suficient, de no estar a l’altura de les expectatives del món. No ets mai prou guapa, simpàtica, alta, llesta, bona, optimista, mai seràs prou feliç. 

La imposició de la perfecció és més violenta cap a la dona? O seria un error llegir-ho només en clau de gènere?  

Evidentment, hi ha certs discursos que són més violents cap a la dona, però l’home també té altres espais on està molt encotillat i no pot expressar-se bé. Cadascú té la seva cotilla. 

Aquest disc és un refugi per qui l’escolta i per qui l’ha creat? 

Per qui l’ha creat, segur. Per qui l’escolta, no ho sé dir, ho espero!

Corsé planteja un discurs contundent i enfadat, però la seva música és menys rabiosa que en altres ocasions. 

M’estic fent gran i el motor que em mou és un altre. Sóc una persona que ha estat molt enfadada, però forma part d’una evolució personal estar més calmada, entendre més a tothom. Ara genero molta més empatia que abans i crec que per això és un disc més madur. L’enfadament, però, em pertanyia i ara estic en un punt és tranquil, afortunadament, i per això dialoga la meva part més dura i la més poètica. 

En les lletres es parla de bales, martells, punyals... hi ha molta duresa en el fons, però no en la forma.  

Sí, hi ha un llenguatge bastant bèl·lic i fort, però la música no ho és. El contrast és interessant a l’hora de generar discurs, perquè pots empatitzar cap a un costat i cap a l’altre. I jo soc així, també.  

Tretzè disc, tretze cançons i tretze veus.

És el número imperfecte total, em va molt bé per desmuntar-lo, per canviar-lo de lloc. 

Al disc col·labora amb Sílvia Pérez Cruz, Albert Pla, Anna Ferrer, Salvador Sobral, Ferran Palau... Com ha casat cadascú amb la seva cançó?

El procés ha sigut anar fent cançons i després buscar-li una veu, segons la producció, la sonoritat... 

Ha sigut fàcil? Tots els que volia que hi fossin hi són?

Ha sigut bastant guai (riu). La rebuda ha sigut molt bona, el 90% ha dit que sí. A més de la meitat els coneixia, però als altres no. També m’he trobat gent que em coneixia bastant o que no em coneixia gens. 

I aquesta pluralitat de veus com es trasllada al directe?

Dues cantants ho defensen tot, si no els programadors ens matarien! (riu). Són l’Aina Zanoguera i la Carmen Aciar, dues noies molt joves que he trobat fent un càsting. 

Clara Peya fa càstings per trobar la seva veu?

No, és el primer i espero que l’últim! Ha sigut un procés maco, perquè he conegut a molta gent, però em posa en un lloc estrany... En teatre, en dansa, bé... però en música la gent sol cantar les seves pròpies cançons, el meu cas és una mica diferent. 

A Vic va oferir el primer tastet en directe, i la presentació oficial serà dissabte a Girona.  

Sí, a Vic va ser una versió molt condensada. El concert de veritat està pensat en un ordre, una idea i tota una manera d’articular-se. En general jo sóc poc fan d’agafar cançons d’altres discos, però n’hi haurà un parell i la resta ja serà tot de Corsé. 

En quins altres projectes treballa? Les Impuxibles, la companyia teatral que comparteix amb la seva germana Ariadna, està creant?

Sí, Les Impuxibles està treballant en la creació del nou espectacle, ja pensant en l’any vinent. 

Subscriu-te per seguir llegint