«Al costat -no darrere- d’una gran dona, hi hagué un gran home, a casa»

El centenari del naixement de la pianista Alícia de Larrocha arriba avui a Girona. La casa de Cultura acull un concert homenatge (20h), precedit d’una xerrada amb la filla de Larrocha, Alícia Torra (18:30h), i la inauguració d’una mostra que es podrà visitar fins al 18 de novembre

Una mare pianista fa avorrir el piano?

Al contrari (riu). El que sí que fa és que no t’hi vulguis dedicar professionalment. Això sí, l’afició a la música la tenim, tant el meu germà com jo.

No cansava sentir-la assajar a casa a totes hores?

Ja formava part de la normalitat. El rerefons de música era habitual, a casa. Quan la mare hi era, és clar, perquè hi era poc.

Amb tantes absències de la mare, va arribar vostè a tenir gelosia del piano?

Gelosia no, però quan érem petits, el dia que marxava de gira era un drama. No enteníem per què marxava. Per ella també era molt dur, deixar dos nens petits a casa. Amb el temps, ens hi vam anar acostumant i vam anar entenent a què es dedicava la nostra mare. De petits va ser dur, sí. Això sí: quan tornava, era una festa.

Toca el piano?

El toco, però d’oïda. No he estudiat música. A cal ferrer, cullera de fusta.

Per evitar comparacions?

Simplement, mai m’ho vaig plantejar. I estudiar música em feia mandra.

Prou per quedar bé si vénen convidats a casa, no?

Ni això. No m’agrada tocar davant de la gent. Toco per a mi, per a gaudi propi.

Encara escolta les gravacions de la seva mare?

I tant. I com que em dedico a la preservació i difusió del seu llegat, cada dia reviso documents, àudios, vídeos... L’escolto moltíssim. I el que em queda per escoltar, encara. Tenim moltes gravacions que no he escoltat mai.

Alícia de Larrocha està prou reconeguda, a Catalunya? 

Mai va voler ser popular ni mediàtica, ho passava malament si havia de parlar amb els mitjans. Ho evitava. I si no surts als mitjans, la gent del carrer no et coneix. És reconeguda en el món de la música, però no és popular.

Sap greu?

La música clàssica no mou multituds. És així. Si un intèrpret és conegut, és perquè ha sortit molt als mitjans, com la Callas per ser dona de l’Onassis, o en Casals per les seves declaracions per la pau. O per qüestions polèmiques, com en Plácido Domingo. A la Victoria de los Ángeles a penes la coneix ningú, en canvi a la Caballé, que va fer anuncis i va cantar a les Olimpíades, sí.

Va tenir més dificultats pel fet de ser dona?

Sempre va dir que no. No tenia pressa, i se li va anar obrint el camí. Va tenir sort. I va tenir un puntal molt important, que va ser el seu marit, meu pare. Ajuda moltíssim, que la parella sigui el teu principal admirador i es comprometi a ajudar-te en tot perquè marxis tranquil·la. Es feia càrrec dels fills i l’ajudava a confeccionar els programes, perquè ell també era pianista.

Es va quedar a l’ombra?

Va reconèixer el talent de la meva mare i tenia clar que qui havia de sortir a fer concerts, era ella. Va dedicar tota la vida a facilitar-li la carrera musical. No totes les dones ho han tingut, n’hi ha hagut moltes que han hagut de sacrificar la carrera perquè l’home no es volia fer càrrec dels fills i havien de fer-se’n elles. No només artistes. En aquells temps era així. La sort de la meva mare va ser tenir al costat una persona que sempre li va donar suport.

Darrere d’una gran dona, hi ha sempre un gran home? 

En aquest cas, al costat -que no darrere- d’una gran dona, hi va haver un gran home.

Alícia de Larrocha va viure la país de les meravelles?

Va tenir la sort de guanyar-se la vida amb la seva vocació. Ara bé, quan hi ha massa concerts, aquest ideal s’esvaeix, es converteix gairebé en esclavatge. Gairebé no tens ni temps d’estudiar, aleshores ve l’angoixa: «no hi arribo, no hi arribo».

I per què no afluixava el ritme?

Això va ocórrer quan va morir el meu pare. La meva mare es va trobar desvalguda, havia perdut el seu puntal, i es va refugiar en la música. D’això en va treure partit, sobretot, el seu representant als Estats Units. «Aquesta és la meva», va pensar, i va programar un concert darrere l’altre. Ella es va deixar portar, i la cosa es va convertir en angoixant, una vida gens meravellosa o idíl·lica.

Subscriu-te per seguir llegint