«Vaig fotre una pallissa a una nazi que tot el dia em deia ‘negra’»

A vostè què se li va perdre, a Mèxic?

No sé, jo crec que la vida em va ficar en un laberint fins que vaig arribar a Mèxic. Van ser, sobretot, les ganes d’estar a Llatinoamèrica, que jo, com afrollatina que sóc, sempre ho havia tingut al cap. 

Va trobar el país que esperava?

Fins que no hi vaig posar i vaig començar a fer gires, no hi havia acció. Hi ha una distància que afecta. Primer vaig estar dos anys a Nova York, allà vaig signar contracte per a fer gires per tot Mèxic. I m’hi vaig quedar. Ja fa deu anys.

Tant aquí com a Terrassa, que va ser la meva primera ciutat, sí que em va tocar la discriminació i tot el rotllo

Aquí, tot i portar-hi molt temps, encara la feien sentir estrangera?

Sí, és que sí. Ara ja no és tant així, perquè ja la comunitat africana, llatina i tot, ha crescut i em sento més tranquil·la. Però jo era de les primeres emigrants que es veien per aquí, sempre m’ha tocat com ser la primera de moltes coses. I tant aquí com a Terrassa, que va ser la meva primera ciutat, sí que em va tocar la discriminació i tot el rotllo.

Veig que ho recorda somrient, amb certa alegria i tot. 

És clar, perquè jo sempre he batallat i he sortit victoriosa d’aquestes batalles. Si no, no seria qui sóc. Però, d’altra banda, dins de la indústria, he intentat fer pelis, he intentat fer moltes coses i crec que se m’han tancat moltes portes per la meva raça. I l‘hi dic així de clar. Però bé, hem fet més del que crec que ens han deixat fer.

Va haver de plantar cara?

Una no, milers de vegades. Jo ni tan sols coneixia el rap que ja era als carrers defensant-me dels nazis. Anava a l'institut, a Terrassa, i venia un grupet de nazis a insultar-me. Eren cinc nois i dues noies. Una de les noies la va agafar amb mi, tot el dia «negra, negra». Un dia la vaig enxampar i li vaig fotre una pallissa. Enmig de les rambles de Terrassa, tio. I el meu germà i el meu cosí van anar pels nois. Ells es pensaven que tenien tot controlat, però es va girar la truita i...

He intentat fer moltes coses i crec que se m’han tancat moltes portes per la meva raça

Ha canviat la societat, en això?

Home, clar. Faltaria més que en tres dècades no canviés la cosa. I s'agraeix, perquè necessitem aquesta mescla cultural que fa que les coses siguin boniques i diferents.

Hi ha qui té por a la mescla cultural.

No sé a què tenen por, la veritat, és el més meravellós que pot passar. Vas a Nova York, vas a les ciutats grans del món i és així. La mescla és imparable. I és necessària. Em fa ràbia que tanta inclusió del gai, de la lesbiana i tal, i en canvi el racisme no es tracta a l'escola. Perquè també ve des dels nens. Ningú en parla, però a les escoles molts nens pateixen racisme. S’ha de canviar aquesta actitud racista des de les generacions més joves. Està molt bé ensenyar a respectar la comunitat gai i d’altres, però crec que abans s’hauria de tractar el racisme. 

També va ser de les primeres dones que cantaven rap. 

Va costar, també, però va ser bonic, perquè jo era aquí com una flor exòtica enmig de...dels cactus. Aleshores hi havia les dues coses, no? Tenia els seus pros i les seves contres, el fet de ser dona i d’estar ficada en aquest món. 

En aquest món sempre cal somriure, encara que tinguem ganes de plorar

Encara a vegades riu per no plorar, com deia un dels teus temes antics?

Sí, sempre, tio. En aquest món sempre cal somriure, encara que tinguem ganes de plorar.

En la mateixa cançó deia alguna cosa així com que «si haig de morir vull passar-ho bé». S’ho passa bé?

M’ho passo teta. I hi ha mil maneres de passar-s’ho bé, eh? Jo les he experimentat totes (riu). I fer música crec que és la millor, la més sana de totes i la millor, la que més m’omple.

La 'pasta' ens té a tots prostituïts i venuts. I ella és una puta més

Es pot arreglar res, cantant hip-hop? 

No és que ho cregui, és que ja ho he fet. No sap com m’escriu la gent i em diuen «tu em vas canviar la vida». Gent que en el seu moment va caure en depressió, en problemes crítics, situacions límit, i escoltar la meva música i dir vinga, traiem les urpes i tirem endavant. M’ho diuen a mi, no m’ho estic inventant. Això ja és... Això és magnífic, això és poder.

Als seus temes surten de tant en tant homes dolents. N’ha conegut gaires?

Que es fan passar per dolents, jo crec. Hi ha de tot. Hi ha homes dolents i homes que volen ser dolents i no ho són tant. I viceversa, no? És a dir que... Al final tot és una mescla entre realitat i ficció, sempre.

Hi ha mil maneres de passar-s’ho bé, eh? Jo les he experimentat totes (riu), i fer música crec que és la millor

I en un, tracta de «puta» els diners.

Sí, hòstia, la pasta ens té a tots prostituïts i venuts. I ella és una puta més.

Hi ha ja justícia en el món?

Ja ho sap, que no n’hi ha. Hi ha coses justes, però no hi ha justícia. Per sort existeix una llei universal, la del karma, que al final a tots ens toca pagar els nostres plats trencats.

Vol dir? N’hi ha que es moren sense haver-los pagat.

 Però després de la mort, què hi ha? No ho sap ningú. I si després de la mort et toca pagar?

Herois som tots els que tirem endavant, tots i cadascun de nosaltres, perquè això és una vida de supervivents

No em digui que és creient.

Jo sóc molt espiritual. I crec que després de la mort hi ha alguna cosa i que qui no ha pagat en aquesta vida, pagarà en la següent. Doni-ho per fet.

No hi ha herois?

Herois som tots els que tirem endavant, tots i cadascun de nosaltres, perquè això és una vida de supervivents. Estem aquí sobrevivint a tot, al capitalisme, al materialisme, a les malalties, a les injustícies. Tots som els nostres propis herois. No cal que busqui un heroi, ja en té aquí, ho és tothom que estigui plantat ferm i tirant endavant. 

Subscriu-te per seguir llegint