Antoni Benaiges i la història del mestre republicà executat que havia de ser explicada

Les seves restes continuen desaparegudes. Però una tomba el recorda al cementiri del poble burgalès de Bañuelos de Bureba: «Ens va deixar ser nens abans de ser homes, ens va ensenyar el valor de la paraula, ens va prometre el mar». El 1934, a aquella població de llavors 200 habitants va arribar destinat Antoni Benaiges, un jove català de Mont-roig del Camp, amb el seu gramòfon i una impremta comprada de la butxaca, per convertir-se en el revolucionari i laic mestre republicà de la trenta alumnes d’una escola que fins aleshores era feu de l’estricte rector. Els primers dies de la Guerra Civil, el 25 de juliol de 1936, va ser executat pels falangistes als 33 anys, una setmana després de ser detingut, brutalment torturat i sotmès a escarni públic a la plaça de Bañuelos.

La versió teatral d’aquesta història real (dirigida per Alberto Conejero i Xavier Bobés i finalista als premis Max, representada a Girona, Olot o Figueres) va ser cancel·lada el juliol passat per l’Ajuntament del PP de Briviesca, a vuit quilòmetres de Bañuelos. Ara arriba al cinema El mestre que va prometre el mar, que s’estrena divendres i que dissabte (20.00) la seva directora, Patrícia Font, el guionista i productor Francesc Escribano i el productor Tono Folguera presenten al Truffaut de Girona. 

És a la fidel reconstrucció de la fossa comuna de La Pedraja, que avui recorda els assassinats, on s’inicia el film, que entrellaça el passat de l’arribada a Bañuelos de Benaiges, encarnat per l’actor empordanès Enric Auquer (Goya per Quién a hierro mata), amb el present, on porta el pes Laia Costa (Goya per Cinco lobitos) en el paper d’Ariadna, néta d’un dels seus alumnes, que busca respostes a la desaparició del seu besavi a la guerra.

«Els cineastes tenim la responsabilitat d’arribar al més lluny possible amb allò que volem explicar i aquesta història necessitava ser explicada. Era prioritari ser rigorós amb el que sabem que va passar. I tenia molt presents les víctimes i les persones que busquen els seus desapareguts i intenten ajudar els seus avis compartint aquesta ferida transgeneracional, que s’ha tractat poc al cinema», explica Font (Goya pel curtmetratge Café para llevar), que nega tensions durant el rodatge, a Bañuelos i Briviesca, on només van rebre agraïments dels veïns per rescatar el mestre.

A Auquer el va enamorar la personalitat del mestre. «D’una banda em va fer molta ràbia la injustícia contra aquests mestres de la República i de l’altra em va fascinar la seva capacitat d’entrega, el compromís, el seu idealisme gairebé utòpic, la seva aventura -confessa l’actor-. Veient el final, vaig tenir la sensació de que tots podem aportar alguna cosa a la reparació i a la reconstrucció d’un home que van intentar esborrar de la memòria fins i tot després d’assassinar-ho».

Es refereix l’actor a què li van obrir un expedient de depuració el 1939 on el capellà, l’alcalde i alguns veïns, «persones d’ordre», el qualificaven d’«indigne, antisocial, immoral, viciós, comunista, anarcosindicalista, que no anava a missa i molts dies, en comptes de fer classe, posava música amb un gramòfon i feia que els nens ballessin».

La pel·lícula es basa en el llibre, ara reeditat, Desenterrant el silenci. El mestre que va prometre el mar (Blume-Ventall, en castellà i català), del periodista i també productor del film, Francesc Escribano, juntament amb la historiadora Queralt Solé, l’antropòleg Francisco Ferrándiz i el fotògraf i documentalista Sergi Bernal, que porta 12 anys investigant la vida de Benaiges.

Els morts de tots

«Quan ja no queda gairebé ningú viu dels que van conèixer els desapareguts, no podem deixar que els morts caiguin en l’oblit. A Espanya, la ideologia de la Guerra Civil encara ens separa en dos bàndols -lamenta Auquer. Com diu Escribano , seria preciós si un dia podem aconseguir que els morts no siguin els morts d’un sinó els morts de tots».

«En un entorn rural reticent als canvis, Benaiges va aplicar un nou model educatiu» que despuntava a França de la mà de Célestin Freinet, escriu Solé. Era una tècnica pedagògica pionera basada en la participació activa dels nens, instant-los a treballar en equip, a ser creatius i a reflexionar. 

El mestre els va impulsar a editar el seu diari amb una petita impremta. D’aquí va sorgir una sèrie de quaderns artesanals on amb les seves redaccions, escrits i dibuixos es convertien en cronistes del seu dia i del del poble.

Això, sumat a que Benaiges també es va significar amb els seus articles progressistes, va generar desconfiança i recel entre els pares que volien els seus fills ajudant-los al camp en comptes d’escola i el va posar a la diana dels partidaris d’una educació religiosa. 

«És un mestre legitimat per un Govern que ha convertit l’educació en laica i que relega la religió al camp de la família i d’una Església rígida que recorda la de La cinta blanca de Michael Haneke -apunta Auquer-. Benaiges educa donant veu als nens i acompanyant-los en el seu aprenentatge».

La promesa del mar

Els falangistes van cremar tots els quaderns que van trobar, però se’n conserven tretze que Benaiges havia enviat a la seva família de Mont-roig. Un es titula El mar. Visió d’uns nens que no l’han vist mai. Per això la seva promesa: els va dir que els portaria a veure el mar. I va preparar el viatge. Però el van matar abans. 

«És molt inspirador, el clar exemple que la realitat supera la ficció», qualifica la cineasta, que va sentir que feia un «màgic viatge al passat» quan va visitar l’antiga escola, que s’ha restaurat i museïtzat gràcies a una associació de descendents d’alumnes de Benaiges a Bañuelos.

A Auquer el va guiar l’«apassionat i compromès» Sergi Bernal, que va descobrir l’empremta de Benaiges el 2010, durant l’exhumació de la fossa de La Pedraja, on van aparèixer restes de 104 assassinats pels franquistes els primers mesos de la guerra, i és també responsable del rescat d’aquesta història en forma d’exposició fotogràfica, de documental (El retratista), de còmic (Promesa, de Javier Martínez, Blume) i de novel·la (El mar será... amb Sebastià Gertrúdix).

A la pel·lícula, des del moment de la detenció, Font opta per «intentar transmetre la sensació de desemparament, desolació i buit dels nens quan el seu mestre desapareix, sense previ avís, sense poder preparar-se per acomiadar-se». Fa servir l’efecte d’«un cop sec», evitant primers plans de Benaiges i evidenciant aquest silenci que els vencedors de la guerra van imposar durant més de 40 anys.