«Al festival de Sitges feia d’acomodadora, amb llanterna i tot»

La palamosina Meritxell A. Valls participa en el Festival de Cinema de Girona amb el curtmetratge «Eco», sobre una adolescent que, a causa d’un cop al cap, perd l’oïda. Meritxell A. Valls torna així a un festival en què havia treballat de voluntària

Això seu és com treballar de cambrera en un hotel i anys després anar-hi de clienta i ocupar la suite?

De fet, vaig treballar de voluntària a tots els festivals de cinema que vaig poder. A més de Girona, vaig estar a Sitges, i després ja em vaig posar a rodar curts. La via més senzilla per començar a treballar en el cinema, en aquell moment va ser treballar de voluntària en festivals.

Vol dir que fent de voluntària s’aprèn alguna cosa, de cinema?

S’aprèn molt. D’entrada, pots entrevistar els participants. A més, anava a les master class. A Sitges vaig estar a les de Christopher Walken i de Paul Schrader. A Girona vaig entrevistar Isaki Lacuesta, va ser molt interessant. I una altra cosa: als festivals veus com es mou tot, això també és molt important. A Girona feia entrevistes. A Sitges, feia d’acomodadora.

La via més senzilla per començar a treballar en el cinema, en aquell moment va ser treballar de voluntària en festivals

Amb la llanterna?

Sí, en una de les sales.

Exercia la històrica tasca dels acomodadors, la d’enfocar les parelles massa fogoses per cridar-los l’atenció?

De debò feien això? 

És el primer que ha de saber algú que es vol dedicar al cinema.

(Riu). Jo no ho feia, per mi, que facin el que vulguin. 

A Madrid, els sobta fins i tot el meu nom, que no el saben pronunciar.

Què li diuen per Espanya, quan saben que és d’un lloc anomenat Palamós?

Em trobo alguna gent que coneix Palamós, i quedo parada. Però la majoria no en tenen ni idea, aleshores els situo amb Girona, o amb la Costa Brava. De fet, a Madrid, els sobta fins i tot el meu nom, que no el saben pronunciar.

Prefereix escriure o dirigir?

Intuïtivament, el que em surt de dins és dirigir. Escriure m’apassiona, però demana molta més feina, molta més dedicació, requereix que estigui tancada. Dirigir, per mi, és com jugar. Escriure m’agrada molt, però partint d‘un full en blanc han d’encaixar totes les peces, és complicat.

Com se li va acudir el tema d’una adolescent que es queda sorda, per a «Eco»?

Perquè vaig saber de l’existència de la cambra anecoica, una cambra que et priva del so perquè està fabricada amb uns materials absorbents que eviten el rebot de les ones sonores. Per tant, allà a dins no es sent res, no hi ha soroll.

Escriure m’apassiona, però demana molta més feina, molta més dedicació, requereix que estigui tancada. Dirigir, per mi, és com jugar

Fascinant.

Com que també he estudiat so, el tema em va atreure molt. Aleshores vaig començar a pensar quina història podria explicar utilitzant aquesta idea. Així va sortir «Eco».

Imagina com seria la seva vida si no hi sentís?

Molt complicada. Per mi, el so és essencial. En tots els meus curts, el so és part de la narració. Hi ha milers de persones que no hi senten, i bé viuen així, però a mi em costaria molt, la música i el so em connecten amb les emocions.

Podria dirigir igual, miri en Buñuel.

Sí, suposo que es pot, si t’acompanya algú que tingui cura del so del film. Fent equip. Com algú que és coix i s’ajuda d’una crossa. Ara investigo sobre el tema, perquè la intenció és passar aquest curtmetratge a llargmetratge.

Em costa molt estar a les ciutats, precisament pel soroll. M’estressa molt. Estic acostumada a Palamós, on m’adormo sentint els grills

Una mica de silenci sí que és necessari, a vegades?

I tant, ni que sigui per calmar la ment. I el cos i tot. Em costa molt estar a les ciutats, precisament pel soroll. M’estressa molt. Estic acostumada a Palamós, on m’adormo sentint els grills. Al silenci total no hi estem acostumats, perquè fins i tot a la muntanya hi ha sorolls. Però almenys sents menys soroll.

Subscriu-te per seguir llegint