«The Gramophone Allstars és més un so i una estètica que unes persones concretes»

«Aquest disc obre una nova etapa a molts nivells: estilísticament és el més modern que hem fet i és el primer sense la Judit Neddermann, que va ser la cantant del grup durant deu anys», explica Genís Bou, l’ànima de The Gramophone Allstars Big Band. Aquest dissabte el músic de la Bisbal d’Empordà juga a casa, amb la presentació al Mundial de Call your friends, el nou àlbum d’una formació multitudinària i atípica.

Amb aquest treball, publicat amb Bankrobber, els Gramphone «s’obren a nous colors i sonoritats», amb un punt més reggae que ska. «Feia temps que m’imaginava que el proper treball tindria un punt més modern i hi ha més reggae que en els anteriors, si abans tocàvem música dels 60, aquest està més ubicat a la paleta d’estils dels 70. Hem avançat deu anys, però encara estem molt lluny de l’avui en dia», bromeja el músic sobre un àlbum «més produït a l’estudi que els altres».

Després de deu anys amb Neddermann com a vocalista, la formació ha apostat per obrir les portes a una bona colla de veus i instrumentistes, vells amics de la casa, com la mateixa Neddermann, Saphie Wells, Tonia Richii, Kelly Isaiah (Koers) o Rodrigo Laviña (Extraño Weys, At-Versaris).

«Quan la Judit va plegar no teníem clar si substituir-la, i fins i tot ens havíem plantejat buscar una veu masculina per evitar la comparació, però al final va quedar a l’aire», explica. 

«Ser una formació tan gran, amb setze músics, implica que no sempre poden actuar els titulars, i en els músics això no és problemàtic i de fet passa a les orquestres, cobles... però en les veus és més delicat d’explicar. Fer el disc amb tanta gent reforça la idea que no hi ha ningú fix, perquè Gramophone és més un so i una estètica que unes persones concretes, sense aquesta variable no hauríem pogut fer tants concerts al cap dels anys», indica el bisbalenc.

I és, després d’una primera etapa com a octet, ara fa gairebé deu anys el grup va mutar en big band: «semblava un suïcidi i ara portem 150 concerts, tres discos i dos més de curta durada». Una de les claus de l’èxit, assenyala, és el «camaleonisme» de la formació, oberta al jazz i als concerts d’auditori, però també amb una faceta ballable i festiva que anima qualsevol festa major.

El que és irrenunciable és el format: «molta gent ens demana si tenim un format més reduït, amb menys gent i més assequible, però ens suposaria molta feina, perquè hauríem d’escriure música nova, i perdríem la gràcia. La logística seria més fàcil, però l’energia d’una gran formació tocant a peu dret no es podria reproduir».

Aposta pels temes propis

Encara que sembli mentida en una formació tan encarada a la música jamaicana, a Call your friends The Gramophone Allstars s’atreveix per primera vegada a versionar Bob Marley. «En la música negra sembla que si versiones segons què és tan conegut que perd la gràcia i tendim molt a versionar la perla que no coneix ningú, com si tingués més pedigrí», apunta. «Ens feia certa cosa perquè Coud you be loved està molt vista, però és que la cançó és boníssima!», reconeix l’intèrpret i compositor.

El disc inclou dues versions més, però hi guanyen pes els temes propis, amb sis composicions originals signades per Bou i un tema instrumental inèdit de Lluc Casares. «Feia temps que la gent ens plantejava que hauríem de treballar amb més material propi i jo no ho veia de vida o mort, però m’ha semblat interessant provar-ho amb un disc híbrid», detalla.

Al concert de dissabte a la Bisbal hi repassaran exhaustivament Call your friends, amb les germanes Kathy i Yolanda Sey com a cantants dues «tot terreny fantàstiques que fa anys que son part de la família» i que supliran la diversitat de veus del disc.

Subscriu-te per seguir llegint