Mar Suy, expatinadora del CPA Girona: "Tinc set medalles mundials i seguia pagant la quota i els viatges"

Haver de deixar l’esport que t’ha portat a dalt de tot és complicat. Més enllà de prendre la decisió, també s’ha de tenir en compte la repercussió a escala global. Mar Suy (Girona, 1999) ho va fer l’hivern passat. Va deixar el patinatge després d’una carrera d’èxits amb el CPA Girona. Les despeses i el sacrifici afegit l’ofegaven.

Com han sigut aquests últims mesos?

Estic bé, una mica estressada, perquè els últims mesos han sigut una mica moguts. M’han operat de les cordes vocals i he hagut de fer repòs durant un mes i mig. A més, en el tema de la feina estic fent substitucions en una ràdio i també una feina fixa en una televisió. Combinar-ho tot ha sigut difícil. Vaig deixar el patinatge just per això, perquè era el que no m’entrava dins d’aquesta voràgine de coses que havia de fer sí o sí per al meu futur.

La decisió va ser difícil?

Molt, però és veritat que aquest últim any no era el mateix. M’agradava el que feia, anar a entrenar, però pensar que havia de fer-ho em feia molta mandra. La vida ja no m’estava acompanyant. Entre que treballava i que els horaris de patinatge són sempre tard i hem de ser-hi sempre totes… Era incompatible i a més estava esgotada. Havia d’empènyer un equip i no sabia si volia. Sabia que havia de fer-ho, però el meu cos m’estava dient prou. Allà va ser quan vaig saber que tocava fer una pausa. No sé si tornaré més endavant o no, però ara necessito descansar i deixar reposar els patins.

Va ser dur anunciar-ho?

La veritat és que el moment va ser fàcil, perquè alhora també marxava la meva entrenadora que ho havia sigut des del 2010. A més, se n’anava la segona entrenadora i unes 10 o 12 noies també se’n van anar, així que no em va costar fer el pas. Feia mesos que els deia que ho deixava. Algunes em deien que elles també, altres que no ho tenien clar i altres que es quedaven i em deien que em quedés. Com que ens n’anàvem moltes i l’entrenadora, hi havia la sensació general que s’acabava una etapa. La gent ho va entendre fàcilment.

Quan vaig pensar en el que deixava enrere vaig plorar una setmana. El cor em pessigava.

I com van ser les setmanes que van seguir a la seva decisió?

Un descans, la veritat. Jo no podia més. En el moment que vas dient que te n’aniràs sembla que no passa res, que la vida seguirà i tu no ho trobaràs a faltar. És mentida. Quan vam tornar de Colòmbia, que va ser el meu últim Mundial, em vaig posar a pensar la quantitat de coses que m’havia donat el patinatge, com m’havia marcat la vida. Quan m’adono que tot això ho paro, ho deixo enrere, és un dol. Vaig estar plorant una setmana només de pensar-ho. Em pessigava el cor.

Han aconseguit molts títols, però no se’ls ha donat gaire repercussió.

Han faltat coses. Jo mateixa treballo en els mitjans i més enllà dels de Girona, que sí que aposten una mica més per l’esport de la seva ciutat, sí que falta repercussió en els mitjans nacionals. De patinatge se’n parla molt poc, a tot estirar quan quedàvem campiones del món. Cal fer un canvi pel que fa a l’esport femení, perquè n’hi ha molts que estan invisibilitzats. Li dediques moltes hores i hi ha molt sacrifici per seguir endavant.

Li dediquen moltes hores, molt sacrifici, però la gent, els aficionats, no ho veuen.

Moltíssim. En el patinatge tu no cobres. Tu pagues cada mes i això és un greuge. Cada mes has de pagar-te la teva vida quan a més has de pagar una quota mensual i et pagues els viatges. Jo tinc la sort que els meus pares m’han pogut ajudar, però és clar, són molts diners. Les subvencions que rebem no són suficients per cobrir un equip de 24 noies i dues entrenadores que hem d’anar a Colòmbia, l’Argentina, la Xina… Tinc set medalles de campiona del món i he de pagar-me els viatges i la quota del club. No està reconegut. Dius el meu nom i ningú em coneix.

Recursos, diners i inversió.

A més, ens agradaria que es miressin una mica les instal·lacions on hem d’entrenar. Això l’hi dic a l’ajuntament. Compartíem pista amb l’hoquei, dos equips potents. És molt complicat compaginar els horaris i de vegades ens feien anar a entrenar a la pista exterior, amb sorra o pluja. Estaria bé que l’ajuntament ens facilités una pista on entrenar, seria un plaer.

Com repercuteix això en els equips?

Hi ha una crisi de moltes noies que al final ho deixen. Això fa que el xou es va morint perquè cada vegada és més difícil trobar noies que ho vulguin fer.

Si hagués pogut viure del patinatge, ho hauria deixat?

No. És que m’hagués quedat. Jo ho deixo perquè em cremo d’haver de fer tantes hores fora de la pista, de feina, de buscar hores per a la meva vida personal. Si em diuen que puc viure del patinatge, tenir un terra, ho fas diferent. No hauria de compaginar-ho amb mil coses que tinc a més.

I ha decidit dedicar-se al periodisme.

És una decisió que em va costar. Estava a batxillerat i estava entre estudiar medicina o periodisme. Veia molt Anatomia de Grey i m’agradava molt obrir persones [riu]. Vaig fer la selectivitat i em vaig quedar a poques dècimes d’entrar a medicina i em vaig apuntar a odontologia. Vaig aguantar sis mesos perquè me’n vaig adonar que no m’agradava entrar al dipòsit de cadàvers. Això que m’havia imaginat jo de la sèrie no era la veritat, com es podia intuir. Em vaig canviar a periodisme i aquí estic.

La vida de periodista tampoc és que sigui molt més tranquil·la.

És una bogeria, però agraeixo al patinatge els valors que m’ha donat, com ser estricta, constant i perseverant. És una cosa que aplico a la feina ara que estic fent més hores del que seria una jornada laboral normal de vuit hores. Jo crec que ho aguanto per tot el que he viscut en el patinatge. No des del punt de vista negatiu, eh. Ha sigut dur, però m’ha aportat molts beneficis.