«Els saraus són el pitjor del món artístic, jo vull actuar i escriure, i punt»

La Maya es considera antisocial i rigorosa de l’ordre i les rutines. Viu amb una tortuga, va al cine els divendres i un dia comença a adquirir els mateixos poders que els protagonistes de les pel·lícules. Això és «El primer cop de moltes coses», i la seva autora és Clàudia Costas

Com va ser el seu primer cop?

El primer cop de què?

Vostè sabrà.

(Riu) El primer cop de tot va ser el dia que vaig néixer. Una primera vegada gens senzilla, és difícil ser humà.

Encara estem poc evolucionats. És un horror, destrossem el planeta, ens destrossem a nosaltres... No en sabem, encara

Li devia faltar experiència.

Crec que encara estem poc evolucionats. És un horror, destrossem el planeta, ens destrossem a nosaltres... No en sabem, encara.

Sempre costa, la primera vegada (del que sigui)?

Hi ha primeres vegades excitants. Pot costar perquè és una novetat, però alhora hi ha il·lusió del que és nou.

Només hi ha una primera vegada.

Per això el primer amor sempre serà especial.

Algú va dir que només hi ha una oportunitat de causar una bona primera impressió. 

És molt important que un mateix sigui conscient de qui és. Per causar una bona primera impressió, només has de voler ser tu. Quan pretens ser una altra persona, és quan causes mala impressió.

Quan pretens ser una altra persona, és quan causes mala impressió

És tan antisocial com la Maya?

Ha, ha, una mica, no tan radical com ella. Té diverses coses meves, però portades a l’extrem. A mi els extrems no m’agraden, mai són bons, ni encara que parlem de coses positives.

He llegit que Barcelona és la ciutat espanyola on menys parla la gent. Els catalans som tímids?

Barcelona és una ciutat amb massa soroll. No em refereixo només al carrer, sinó al soroll que cadascú porta a dins, l’estrès. Això fa que ens costi relacionar-nos, no veiem més enllà de les nostres preocupacions i la nostra pantalla de mòbil. 

Som antisocials, aleshores?

En tenim la fama, però crec que no. El que som, és selectius. Quan un té la seva gent, ja no està obert a conèixer-ne d’altra. Parlo en general, és clar.

Els extrems no m’agraden, mai són bons, ni encara que parlem de coses positives

Quin superpoder voldria tenir? 

Teletransportar-me.

Per anar a on?

A tot arreu, sense haver d’agafar ni tren ni bus ni res, que per arribar a Girona he trigat més de dues hores. I gaudiria de viatjar, que és la meva gran passió. Si aquí plou, a la tarda vaig a Tailàndia.

Vostè fa de coach. Això significa dir-li a algú «tu pots» i passar-li la factura?

(Riu) Sóc acting coach, és a dir, entrenadora d’actors.

Dir-li «tu pots» a un actor i passar-li la factura?

Ha, ha, no exactament. Treballo sobretot amb actors menors d’edat.

El superpoder que voldria és el de teletransportar-me, no haver d’agafar ni tren ni bus ni res, que per arribar a Girona he trigat més de dues hores

Hi ha tants couch (no actorals) perquè hi ha molta gent insegura?

En aquesta era estem prenent consciència de nosaltres mateixos, així que tothom es col conèixer. Ara bé, aquests cursets de cap de setmana que t’aconsellen com enfocar la vida... Ull! Perill!

El món de la faràndula no és tan divertit com pensem?

Els saraus són el pitjor del món artístic, a mi m’agrada actuar i escriure, i punt. Però ja li he dit que sóc antisocial (riu).

Però és on es fan contactes i és obligat anar-hi?

Totalment. Com aquesta entrevista.

Hi ha molts actors tímids, actuar és una forma de superar la timidesa

Touché.

(Riallada) Que ha sigut un plaer. Però és que sóc molt tímida.

Una actor pot ser tímid?

Ui, n’hi ha molts. És una forma de superar la timidesa.

Subscriu-te per seguir llegint