Lluís Torner: «No tinc Twitter ni Facebook, no necessito explicar què he dinat»

Lluís Torner i Callicó, 82 anys, pertinaç escriptor de cartes a aquest diari, acaba de publicar dos llibres de poemes -però no només poemes-, «Confinament i reflexió», escrit en temps de Covid, i «Fragments de vida, en vers», capturant diversos moments de la vida del mateix autor

Què empeny algú a escriure cartes als diaris? 

És que no estic a cap xarxa social. Així que les cartes són una manera de dir coses que m’interessen i que semblaria que poden ser també de l’interès d’altra gent. Això sí, procuro que mai ningú no es pugui ofendre.

I les acaba sempre igual.

Amb la frase «és el meu parer», perquè no pretenc donar lliçons a ningú, només dic el penso i sento. I no ens enganyem, fa gràcia quan algú em troba i em diu que va llegir la meva carta.

No estic a cap xarxa social, les cartes al diari són una manera de dir coses que m’interessen i que semblaria que poden ser també de l’interès d’altra gent

Alguna vegada han demostrat ser útils, les seves cartes?

No sé si ha sigut arran de les cartes, però alguna vegada, el que jo hi proposava, s’ha fet. Alguna obra que hi havia a mig fer, es va acabar després que jo en parles en les cartes. Com aquella obra del Molí, que l’han començat i ho han deixat tres vegades. Ja hi podrien fer habitatges socials, si no saben què fer-hi.

M’agrada que en l’entrevista sigui tan reivindicatiu com en les cartes. 

Volen que els particulars aportem, però els governants no fan res. Només es preocupen que no hi hagi pisos turístics, però de fer pisos no se n’ocupen. En això no em fan cas, per més que ho digui.

Volen que els particulars aportem, però els governants no fan res

Quantes en deu haver escrit, Lluís?

Ui, no ho sé (riu). Vaig començar fa molts anys. I això que les guardo, però mai no les he comptat. Igual que els poemes. Això és el que m’ha dut a recopilar-los en llibre, a la meva edat. Els vaig oferir a l’arxiu municipal i em van dir que no els interessava, així que vaig decidir-me pels llibres i deixar una mica de petja.

No és poca feina.

Em va ajudar una néta universitària. Li vaig dir que a l’estiu no es busqués feina, que ja n’hi donava jo. Sense ella no hauria pogut, tinc la vista molt malament.

Tant el va afectar el confinament, que li dediqui un llibre de poemes?

Sí que em va afectar. Amb la dona ens sentíem tancats a casa. Amb el llibre vull donar les gràcies a tota la sanitat i tots els que treballaven exposant la salut.

Estima Girona? 

I tant, per això li dedico tants poemes. Vaig néixer al número 1 de la Plaça Independència.

Em va ajudar una néta universitària. Li vaig dir que a l’estiu no es busqués feina, que ja n’hi donava jo

Què li falta a Girona?

Li falta treure’s de sobre aquesta gent incívica que ho espatlla tot. Parets pintades, baralles... tot això sobra. Sempre he considerat Girona una ciutat pacífica i acollidora, d’una grandària ideal. Haig de dir que potser hi ha temporades que no està massa neta, ara mateix cauen moltes fulles i potser n’hi ha massa a les voreres, la gent gran pot relliscar. En conec que ja els ha passat.

Com som els gironins?

Una mica tancats. M‘hi incloc a mi mateix. Ens costa relacionar-nos. Bé, ara amb Twitter i Facebook, potser no tant.

Però vostè no hi és, m’ha dit.

De tot això no en vull saber res, la roba se l’ha de rentar cadascú a casa. No necessito explicar què he dinat.

Potser hi ha temporades que Girona no està massa neta, ara mateix cauen moltes fulles i potser n’hi ha massa a les voreres, la gent gran pot relliscar

En un poema, confessa que, quan veu tots els anys que han passat, li cauen els pantalons. 

És que als que tenim certa edat, tota la nova tecnologia ens va força gran. També noto que abans la gent era més educada, tothom estava predisposat a ajudar-se, avui la gent va a la seva. Sort que ara porto elàstics, és difícil que em caiguin els pantalons (riu).

Segons he descobert en un altre poema, té la migdiada per sagrada.

Sí, perquè de matí em llevo molt d’hora, a 1/4 de 7.

Em fa sentir culpable a mi.

El primer faig és llegir el diari, el Diari de Girona el tinc en paper. Després faig mitja horeta de gimnàstica. Abans anava amb una colla a caminar, però n’hi havia que caminaven molt.

Abans la gent era més educada, tothom estava predisposat a ajudar-se, avui la gent va a la seva

També m’ha semblat que té sagrat anar a missa, les festes.

Cada vegada som més pocs, però els que tenim una edat, ho tenim per costum. Fins i tot vaig quedar finalista d’un concurs literari del bisbat. Després, en una entrevista, vaig dir que l’Església s’hauria de posar al dia. A alguns no els va agradar gaire.

Subscriu-te per seguir llegint