Redescobrint la pintora Olga Torres

Maria Pérez Ortega creu que tots els historiadors de l’art tenen alguna afició estranya. La seva, confessa, és consultar la premsa històrica digitalitzada. Immersa en aquest exercici, fa poc més d’un any va aturar la mirada en un article publicat a la revista Canigó, del 1967, on apareixia un nom desconegut per a ella i a qui qualificaven «de futura promesa artística de l’Empordà amb una obra innovadora»: la pintora figuerenca Olga Torres i Romans (1952). Sense ser-ne conscient, aquell gest obria una escletxa de llum en una història perduda en el temps. Empesa per una tossuderia infinita, Pérez no només ha estat capaç de resseguir, des de zero, les petjades difuminades d’aquesta creadora d’estil poderós, a camí entre la formalitat i el misticisme, que va ser una nena prodigi sinó també retrobar-la en el seu exili íntim que continua preservant. Amb voluntat de compartir el que ha estat una apassionada recerca i apropar l’existència i obra d’Olga Torres, que signava Olga Tormans, fusionant els dos cognoms, Pérez va oferir dimecres una xerrada a la biblioteca de Figueres. 

Per tirar endavant l’estudi, centre del seu treball de fi de grau, va defugir les reticències inicials de la seva tutora, Maria Lluïsa Faixedas i es va aferrar a aquell article il·lustrat amb una imatge on s’entreveia, parcialment, l’obra de la pintora. La fascinava veure com «defugia el paisatgisme i captava esperits». Percebia, però, que el camí per retrobar Torres no seria senzill. Avançava per intuïció, ja que la universitat, admet, no l’havia preparada per investigar. El primer pas va ser trobar, a través de la premsa, amb qui podia relacionar la pintora. Va ser una revelació quan emergiren noms com Montserrat Vayreda, Maria Àngels Vayreda, Carles Fages de Climent o Joan Sibecas. També el de Lluís Roura, qui, en contactar-hi i per sorpresa seva, va recuperar una agenda on hi havia el nom de Torres, un telèfon -ja donat de baixa- i una adreça de Barcelona. 

Descartant desplaçar-s’hi, va optar per ubicar la casa i trucar a l’oficina de Correus que hi havia davant. Una treballadora li va fer el favor de picar a la porta. A l’altre costat, el nebot de la pintora va ser qui li va facilitar el contacte del germà de l’artista i va corroborar que Olga Torres era viva, però també que era una dona molt reservada i allunyada de la vida pública i de l’activitat artística des del 1986. Malgrat tot, la pintora va acceptar trobar-se amb la investigadora qui admet l’aire detectivesc de tot plegat, una recerca que encara, a hores d’ara, no ha aturat. «Continuo visitant cases de persones que no conec per si tenen obra de l’Olga, és emocionant». La seva producció, diu, està disgregada en moltes col·leccions privades. Pérez ha arribat a catalogar, fins a dia d’avui, cent vint pintures i dibuixos.  

Aquella primera trobada presencial amb la pintora, a la qual se li sumarien una més i múltiples comunicacions telefòniques, ha servit per fer present la vida i trajectòria d’aquesta dona de personalitat creadora excepcional, nascuda a Figueres el 1952 en una família molt humil, allunyada dels ambients artístics. «L’Olga no tenia possibilitat d’accedir a material de pintura o a llibres d’art, però la seva naturalesa interna la motivava a agafar, des de ben petita, un pinzell o un llapis i dibuixar». Torres va ser «autodidacta». No seria fins molt més tard, que no accediria a formació acadèmica a Barcelona, «però quan ja ho tenia pràcticament tot fet», matisa Pérez. La pintora sentia l’art dins. «Als dotze anys dibuixava i concebia la pintura com si en tingués setanta, tenia l’ànima vella». Ja a l’institut Muntaner, la Sección Femenina, copsant el seu talent, va facilitar-li material i la van dur a certàmens. També li obriren les portes de l’institut Vicens Vives a Girona, «però ella no hi anava, no li interessava gens, s’escapava per fer voltes pel Barri Vell». Allà va coincidir amb el poeta Fages de Climent qui la va introduir en el cercle artístic de la Fonda Roca de Figueres. «Tots ells l’ajuden a fer créixer els seus interessos, li proporcionen un coixí artístic excepcional», diu Pérez qui és del parer, però, que «no hauria tingut tot aquest suport si la seva obra no hagués estat magnífica, sobretot en dibuix». Al cap de poc, Fages li encarrega il·lustrar Somni del Cap de Creus, tot i que finalment no es publica per la mort del poeta, el 1968. Sí que va tenir temps de preparar-li la seva primera exposició al Museu de l’Empordà, que avui no disposa de cap obra de Torres al fons. Algunes de les peces que s’hi exhibiren ja s’havien vist abans a Madrid, on la pintora va fer el seu bateig artístic.

«No li interessaven les exposicions. Li agradava treballar des del marge, pintava des d’un lloc molt seu i per impuls, era una necessitat vital», argumenta la investigadora. Això la va dur a no fer cap més mostra individual. 

Pérez remarca, com en la seva obra es fusiona el factor de gènere, l’edat i la tècnica, que dominava de manera magistral, «tot i no tenir ni formació ni referents». En destaca el caràcter oníric de les peces, que navega entre la figuració i l’abstracció. «L’Olga és una persona molt sensitiva, ho ha estat sempre i les seves obres són canalitzacions d’un món espiritual», resumeix. 

Es remet a una peça, Les ànimes, una porta d’entrada a un altre món que mostra «coses que no ens són visibles, però sí per a ella». Paral·lelament farà molts retrats acadèmics. També obres místiques i orgàniques, consolidant, així, «una dualitat molt marcada». 

La pintora, ja amb la salut delicada, abandonarà el món de l’art el 1986 pel «fort desgast emocional i físic» que li suposava, limitant-lo a una esfera privada. Ara, Pérez reivindica el seu immens talent i la necessitat de recuperar-la. Hi ha quelcom que les ha unit per sempre, n’és conscient: «Jo he vist renéixer l’Olga artista i ella ha vist néixer una historiadora de l’art».

Subscriu-te per seguir llegint